Aquest cap de setmana hem estat a Vielha amb la Selecció de Curses de Muntanya per acabar d'afinar per a la temporada. Bé això és el que han anat a fer la majoria de nosaltres, en total uns 15 13 atletes entre membres del Centre de Tecnificació i de la Selecció... Jo per a poder afinar, encara em queden uns dies o, potser millor dir, setmanes... Encara amb la neu i els esquís al cap em costa prou posar-me a córrer.
El dissabte, quan ens acostàvem a Vielha, després d'esmorzar tots junts a Pont de Suert, no podia treure la vista de les muntanyes que envoltaven el Túnel de la capital Aranesa. El dia era esplèndid, la neu, a les parts més altes, feia una pinta increïble i hi havia traces per totes bandes.
No ha estat un cap de setmana brillant d'entrenament, he donat tot el que he pogut, però quan el cos no tira, no tira... Sé que estic una mica al punt de mira... volen una Selecció molt competent i ho entenc. No vaig tenir una bona temporada l'any anterior i volen veure que corro ràpid. Aquesst cap de setmana no els he pogut demostrar en cap moment res d'això.A les sèries del dissabte a la Bassa d'Oles, un llac que queda sobre Vielha, al que sempre anem a fer sèries, vaig fotre un bon pet: una primera sèrie tranquil·la, una segona de molt bona i, a partir d'aquí, cada una d'elles ha anat pitjor, fins a la 8º que he acabat blanca com el paper de fumar: "homes, no us reencarneu mai amb dona!" és el que té tenir la regla.
Però contenta d'haver acabat l'entrenament! Aquest any sembla que hagi d'anar-me contentant d'acabar les coses, tot i que després de la temporada 2009, tampoc puc esperar massa res més.
La pista del diumenge va ésser un infern. Sortia de Vielha, en direcció a un poble que queda just a la dreta en direcció França, en aquell punt ja tenia un mal de panza espantós, s'augurava un matí espantós. Pista i més pista, vaig anar perdent a tothom, fins que vaig assumir que el meu lloc del dia era ressegada, tancant files. El pobre fisio, que li devia fer força pena, em va esperar durant tota la pujada, venia i em deia: "Las estàs pasando putas, hoy." Tenia tota la raó. A part de que físicament no podia, psicológicament m'anava enfonsant per moments...
La part alta de la sortida va estar prou divertida. Vàrem arribar a la neu, a un tram tècnic i em vaig començar a trobar millor i se'm va oblidar que no podia amb la meva ànima. I baixada va! 1.200 metres per la pista interminable de tornada a Vielha, amb el mal rotllo que se'm posa al cos després d'un mal entrenament o d'una mala cursa. Però no tots els dies poden ser bons.
Començo a pensar o, al menys déu ser el que vull pensar, que tot em curteix per a poder arribar més amunt, per a poder aocnseguir el que em proposo... Molts dies dolents, moltes curses patètiques i entrenaments amb males sensacions. A poc a poc sembla que es giri la truita, però a vegades sembla que no es vulgui acabar de girar.
Paciència, estic aprenent a tenir paciència, confio amb que tot algun dia arribarà.
I després de les filosofades... vàrem tornar amb la furgo de la Laia, conduint i dient bestieses en Barru, amb en Nil, en Marc de Girona i jo al darrera.
Fins la propera!
El dissabte, quan ens acostàvem a Vielha, després d'esmorzar tots junts a Pont de Suert, no podia treure la vista de les muntanyes que envoltaven el Túnel de la capital Aranesa. El dia era esplèndid, la neu, a les parts més altes, feia una pinta increïble i hi havia traces per totes bandes.
No ha estat un cap de setmana brillant d'entrenament, he donat tot el que he pogut, però quan el cos no tira, no tira... Sé que estic una mica al punt de mira... volen una Selecció molt competent i ho entenc. No vaig tenir una bona temporada l'any anterior i volen veure que corro ràpid. Aquesst cap de setmana no els he pogut demostrar en cap moment res d'això.A les sèries del dissabte a la Bassa d'Oles, un llac que queda sobre Vielha, al que sempre anem a fer sèries, vaig fotre un bon pet: una primera sèrie tranquil·la, una segona de molt bona i, a partir d'aquí, cada una d'elles ha anat pitjor, fins a la 8º que he acabat blanca com el paper de fumar: "homes, no us reencarneu mai amb dona!" és el que té tenir la regla.
Però contenta d'haver acabat l'entrenament! Aquest any sembla que hagi d'anar-me contentant d'acabar les coses, tot i que després de la temporada 2009, tampoc puc esperar massa res més.La pista del diumenge va ésser un infern. Sortia de Vielha, en direcció a un poble que queda just a la dreta en direcció França, en aquell punt ja tenia un mal de panza espantós, s'augurava un matí espantós. Pista i més pista, vaig anar perdent a tothom, fins que vaig assumir que el meu lloc del dia era ressegada, tancant files. El pobre fisio, que li devia fer força pena, em va esperar durant tota la pujada, venia i em deia: "Las estàs pasando putas, hoy." Tenia tota la raó. A part de que físicament no podia, psicológicament m'anava enfonsant per moments...
La part alta de la sortida va estar prou divertida. Vàrem arribar a la neu, a un tram tècnic i em vaig començar a trobar millor i se'm va oblidar que no podia amb la meva ànima. I baixada va! 1.200 metres per la pista interminable de tornada a Vielha, amb el mal rotllo que se'm posa al cos després d'un mal entrenament o d'una mala cursa. Però no tots els dies poden ser bons.
Començo a pensar o, al menys déu ser el que vull pensar, que tot em curteix per a poder arribar més amunt, per a poder aocnseguir el que em proposo... Molts dies dolents, moltes curses patètiques i entrenaments amb males sensacions. A poc a poc sembla que es giri la truita, però a vegades sembla que no es vulgui acabar de girar.Paciència, estic aprenent a tenir paciència, confio amb que tot algun dia arribarà.
I després de les filosofades... vàrem tornar amb la furgo de la Laia, conduint i dient bestieses en Barru, amb en Nil, en Marc de Girona i jo al darrera.
Fins la propera!
