Pujada a lo guarro!

Cada vegada que arribo a Àreu no puc evitar deixar-me impressionar pel Monteixo, per la seva carena i, sens dubte dibuixo mentalment el trajecte que amb poques hores estarem patint.

El dia no és espectacular, podria ser que ens caigués una bona ploguda, a la part alta hi ha neu acabada de caure... no pinta massa bé!

Tot l'equip de la Unió Excursionista a la Cuita: Sònia Bruguera, Nil Corominas, Barrufet, Dani Bordallo, Anna Comet i Marc Pujol.

Plantem les tendes al càmping, en Barrufet ens deleita amb un dels seus espectacles i després de liar-la un xic amb el tiu del càmping... semblava que teníem molt de temps, però ja ens toca sortir! En Feliu diu que anirem fins al cim, que hi ha un miqueta de neu, però que s'arriba bé.

Escalfament pel poble d'Àreu i ens enfilem uns metres per on començarà el nostre calvari. Tornem a la plaça del poble, passem el control i ja estem totes les dones i petits a la plaça. Després del sermó habitual donen la sortida amb les campanes: deu, nou, vuit... tres, dos, un! Tothom apreta a córrer, surto a darrera per no perdre el costum, però de seguida vaig guanyant posicions. Els petitons ens fan un xic de tap, però es poden avançar bé.

Aviat deixo de córrer i poso les mans als genolls. Pujo a lo "guarro" agafant-me amb tot el que trobo. De seguida veig que adelanto a la Yolanda i em poso darrera d'una noia que m'adodono que és la Pilar Quesada, segueixo una estona al seu darrere, però és un rimtme lent i l'adelanto. Uns metres més amunt sento que m'animen, són en Perico i en Poma, "què foten tan amunt?" 

Segueixo... els peus se'm van enrampant, cada vegada més, no me'ls sento, però jo em trobo molt bé. Em guardo forces. Vaig adelantant petits fins que em perdo i sento la Yolanda que em crida que haig d'anar a l'esquerra.

Abans d'arribar a l'avituallament em trobo en Nil que em diu que vaig segona, no m'ho puc creure! Però haig d'anar amb compte, tinc a la 3era i a la 4rta que em trepitgen els talons. Em sento amb forces i m'ho passo bé pujant.

Després de l'avituallament-control el camí es va tornant cada vegada més tècnic, ja no tinc els peus com dos suros, al tram "pla" he pogut córrer una estona i se m'han posat a lloc. Comencen les pedres i, més amunt, la neu. Això és un festival! Em trobo bé, em sento amb forces. La Batalla em persegueix d'aprop, als llocs tècnics agafo una mica d'espai i després se'm torna a acostar.

Finalment veig la meta, la tinc aquí, a tocar! Estic contenta com si hagués guanyat, però la Laura Orgué ja m'espera al cim, ha guanyat ella, però per a mi és com una gran victòria. Tal com m'ha dit en Marc al vespre a cau d'orella: "T'ho mereixes!" Ningú tan bé com jo ho sap això!

Arribant al cim!

La baixada és divertida, com cada any, animant als nois. Primer als que van al capdavant de la cursa, tots coneguts, alguns amb males cares, d'altres cansats però contents. És una pujada dura, molt dura, però a la vegada té alguna cosa molt especial que no sé expressar...

Finalment ha guanyat la Laura i la veterana MºCarme Batalla ens ha donat una bona lliçor, ha pujat com un gat i ha fet 3ra just darrera meu!

Entre el nois un francès ha estat el primer d'arribar al cim, en Didier Zago, seguit d'en Joan Freixa i de l'Òscar Roig. En Barrufet ha fet 14è, en Dani 29è, en Marc 66è i la Sònia 12ena.

Una vegada més la Cuita no em deixa indiferent! 

La Pujada al Far

Ja feia massa anys que prometia córrer a casa, al menys als de casa... A Llafranc, el poble de la família del meu pare, hi fan una cursa "de muntanya". Bé això de dir-ne de muntanya és força atrevit crec jo i, lluny de ser una crítica, crec que del que es tracta és d'una cursa que no és d'asfalt. De totes formes s'ha de felicitar a l'organització per la seva bona feina i pel recorregut de la prova i l'encant que li vaig trobar. Gràcies per fer bones curses pels beneïts com nosaltres que ens dediquem a córrer per tot arreu!

Dit això, tornaré a agafar el fil... Donen el tret de sortida, jo com sempre, amagada entre la gran massa de gent, més o menys, del mig cap al final. La pressió de sortir a davant sempre ha pogut amb mi, no ho suporto! Veig a la Laia que marxa molt ràpid, de fet no m'he proposat de seguir-la, seria absurd. Veig alguna altra cueta per davant meu, però segueixo amb la meva estratègia de cursa. D'una vegada per totes vull tornar a fer curses de menys a més que són com em funcionen!
A les escales de casa hi tinc la claca familiar, els pares, en Marc i l'àvia, millor fans que ells segur que no tindré mai! Al camí de Ronda m'hi trobo en Santiago i ens dirigim cap a les pujades per sortir del poble. Calma Anna, calma! Encara que siguin només 10 km, t'has de contenir.
Però em vaig trobant bé, potser els trams planers són els que em costen més, tinc les cames lentes, aquesta setmana he fet molta càrrega d'entrenament, però ja sabíem que seria així.

Em col·loco amb 3a posició, veig una cua del Matxucaca que a les pujades s'acosta i als plans s'allunya i així vaig fent la goma fins que deixo de veure-la. Passo el tram que tant present tenia, el de la pujada després del camp de fonoll i me n'adono que és menys del que creia. Baixada va per asfalt mullat, ens han caigut unes gotes! Torno a trobar als pares a la plaça dels Pins, els dono les ulleres de sol, no veig res amb les quatre gotes que ens han caigut i ja enfilem cap a la pujada final.
Una sortida amb asfalt i pujada... de mal gust! Però el corriolet que ens espera serpentejant amunt i avall fa oblidar l'anterior tram. Em trobo en Toni, el farmacèutic, l'adelanto i em confirma que vaig 3a. Només queda la pujada final, la que esperava amb tantes ganes, però m'ha entrat una fluixera d'estòmac que no em deixa apretar a tope en l'únic tram que tenia pensat fer-ho! No passa res, em concentro amb el que tinc davant, un noi amb una camiseta de La Selva, amb qui hem anat fent la goma durant tota la prova. Un parell de paelles, un planer i els 20 metres de pujada forta on trobo un bon tap d'atletes que es "caguen amb tot". El pare apunt amb la càmera, em fa la foto, saludo i adelanto a tres o quatre que ja no tenen paciència.
Toquen els darrers metres, em queden moltes forces, si no fos perquè necessito un lababo des de el km 7 hauria estat increïble! Creuo la línia de meta amb 53'05, estic contenta, per sota de 55' que és el que volia, potser era poc ambiciós per la meva part, però pel tipus de cursa que era... ja em va bé!

La Laia ha guanyat, no hi havia dubte d'això. Jo em conformo amb la 3a posició! I amb la gran claca que hem tingut!

Hem acabat la jornada passats per aigua en el sorteig que no ens ha tocat res i amb un bon arrós al León. Aquí està una de les gràcies de córrer, el dinar i les birres de després amb bona companyia!