Championat del Canigó... aquests francesos estan com cabres!

Després de l'Olla, inspirada i flipada de la vida, se'm va passar pel cap anar a córrer el Canigó. 33 km i 2.100 positius, molt correders i atlètics... Però calia aprofitar l'entrenament que havia fet per l'Olla i si rascava algun caleró al Canigó, sempre van bé abans de les vacances!

Així que, tot i que les inscripcions estaven tancades, ens varen deixar inscriure a la Laia i a mi i dissabte dia 6 d'agost ja voltàvem per Vernet les Bains. Dormim al cotxe, per cert, fatal! Em llevo amb mal estar, mal de cap, l'esmorzar se'm posa entre malament i fatal, però bé, és el que hi ha. Ens plantem a la sortida i puf! ens posem a córrer. Jo força tranquil·la i em van adelantant dones... Que corrin, que ja els arribarà la seva hora. No recordava que era tant atlètica aquesta cursa! Passo el km 8, pel 2n avituallament amb les cames cansades i, no m'enganyaré, una mica fastiguejada, només fem que córrer cara amunt: VULL CAMINAR! Un senyor de l'organització em crida emocionat que vaig 10a i que no les tinc lluny. No arribo a desanimar-me, però intento convèncer-me de que no passa res, que no dono per més, haig d'acceptar-ho. 

Però entrem a una zona tècnica, encara de córrer, però ja s'ha de mirar on es col·loquen els peus, començo a adelantar nois i lluny, ja veig una noia que es va acostant. Amb paciència, començo a fer la formigueta i vaig passant corredors sense parar, ara ja caminem i comença a enfilar. Davant d'aquesta noia n'hi ha dues o tres més. Això enfila i jo porto el motor calentíssim, així que l'espera ha valgut la pena, avanço com una possessa, salto entre els rocs amb força i agilitat, fins que faig cim, després de la magnífica "Cheminée" del Canigó, en 5a posició. Satisfeta, em sento realment satisfeta i iniciem la baixada, però tots aquells que corrien tant em molesten, vaig demanant pas o els adelanto com puc a les corbes. Fins que veig una esquena petitona amb "RUSSIA" escrit amb gran, ja tinc a la 4a aquí i va rebentada, té problemes per baixar. Apreto i l'adelanto saltant, fent veure que em sento millor que mai. Uns metres més avall en trobo una altra, amb les mateixes dificultats. M'he col·locat 3a, no m'ho puc creure... Només cal que mantingui el ritme, amb pocs minuts els hi he agafat molts metres. Haig de mantenir la concetració perquè la baixada és llarga i agònica. La pateixo perquè m'hi faig amb totes les meves forces, llenço el meu cos endavant i no deixo d'avançar corredors. El cansament es va acumulant, però la satisfacció i les sensacions són bones. 

Em planto a Vernet en 3a posició molt orgullosa de la meva cursa. Ha guanyat la Laia que ens ha fotut un bon tou, és la cursa ideal per la Laia i està forta! Segona una francesa i finalment jo 3a, però les meves perseguidores entren poc més de 10 minuts per darrere meu. 

Si un bon final de temporada!

Ara vacances, Córcega ens espera! 230 km d'alta muntanya al costat del mar.

L'estiu amb bon peu

Feia estius que no els començava amb tanta empenta... La primavera ha passat que no l'he ni vist. Vàrem penjar els esquís després de la Mezzalama i, de seguida, em vaig trobar corrent 100 km amb un grup de bons amics. Havia arribat el Trail Walker.
La Sònia ens va enganyar a tots per acompanyar-la i, insconscients del que anàvem a fer, no vàrem saber dir-li que no.
Sens dubte va ser una gran experiència, per moltes coses, però em quedo amb la germanor i el bon ambient que, des d'aquell instant, va créixer entre nosaltres. Moments de tot, alts i baixos, però mai una mala cara. El que mai podrem oblidar és la perduda monumental que vàrem patir els primers equips, sortint de Mura, ja negra nit, enlloc d'anar a parar a Rellinars, ens vàrem plantar a Pont de Vilomara, després de donar tombs sense massa sentit durant hores sota la pluja. Podríem dir que vàrem acabar el Trail Walker amb 106 km a les cames, menjant galetes Granola sota una gasolinera de la població esmentada i recollint a en Dani de l'Hopsital de Manresa amb un principi d'hipotèrmia.
Una gran experiència, però 100 km... buf 100 km! Són molts, per no dir massa!!!

Després de recuperar una tendinitis al genoll dret, el mínim que em podia passar després de 17 hores corrent, només tenia la Cuita al Sol al cap, s'anava apropant i em costava adaptar-me a córrer, a la calor, males recuperacions i entrenaments que no eren res de l'altre món.
Però la Cuita per a mi és més que una cursa, és l'ambient, sempre hi passa alguna cosa d'especial per a mi i, enguany, amb el grupet del Camprodon i els amics de Vic prometia un gran cap de setmana.
La cursa no cal descriure-la, dura, duríssima. L'avançament de la sortida em va passar factura, molta calor a la part baixa que no em permetia ni respirar. La flor i nata a la sortida i... nervis!

Tot i que a la part alta em vaig recuperar, ja era massa tard per posar els punts sobre les "i" i m'havia passat mitja cursa desconcentrada pesant amb coses estúpides, quan em vaig voler posar en cursa... ja havia fet tard! Finalment 5a i millorant 3 minuts el meu temps, en un podi privilegiat encapçalat per la Mireia Miró, la Laura Orgué i la Sílvia Leal.
Soparet a la fresca al càmping amb bon ambient i bona companyia, sobretot això. L'endemà a estirar les cames pels ports de muntanya de la zona amb en Poma, en Roger, la Mireia, en Barto i en Nil Corominas. Un parell de ports més a la saca i l'endemà el Port Ainé.

A continuació va arribar la gran cita de Llafranc després d'una forta setmana de càrrega a les cames, però va anar millor del que podia desitjar. Sense saber-ho em vaig col·locar primera al km 3 o 4 i em vaig anar trobant bé. Finalment creuava la meta amb més d'un minut i mig de millora en relació al meu temps de l'any passat. Platja i arròs amb bona gent i... que no falti un gran gelat de postres!

Ja passem a Sant Joan i carreguem els cotxes amb en Dani i la Sònia, que diuen que a Ax-Les-Thermes ens esperen... Plateau de Beil per escalfar motors, seguit del Chioula i el Palièheres més totes les "tatxueles" que ens vàrem anar trobant pel camí. El darrer dia només era capaç d'arrastrar-me estació d'esquí d'Ax amunt perdent en Dani que, amb paciència, m'anava esperant de tant en tant. No ha faltat la piscineta, les virres i els gelats! Això no pot faltar mai de la vida, són la recuperació perfecte després d'una intensa jornada.

I cap als Estanys Amagats, vàrem acabar-los ahir amb en Ramonet i en Manel. Una ruta circular al Pirineu, a tocar de casa. És bonica, però poc alpina i força suau. L'hem enllestit amb dos matins. Un bonic passeig per les nostres muntanyes.

I ara espero amb ànsia l'Olla de Núria, per a mi enguany és una cita especial. Córrer envoltada de gent coneguda, gent de casa. Des del primer any que no la puc córrer, per compromisos amb la selecció o pels diferents problemes que m'han anat perseguint aquestes dues temporades passades. Estic emocionada pensant amb la cursa, però a la vegada sé que quan arribi el moment em "cagaré a les calces"... però aquesta és la gràcia de les curses i del món de la competició, els que hi estem acostumats, no podríem viure sense aquest cuquet que et va rondant l'estòmac, és com estar enamorat repetidament.

Demà... cap a Mezzalama!

Si, ha arribat el dia! Avui ja he anat a portar el meu material a Olot, que en Barrancos s'ha ofert per dur-me'l cap a Itàlia. Amb la Tina i la Gemma agafem un vol demà al vespre direcció Milà.

La temporada no se m'ha fet llarga, no puc dir-ho així, però tampoc puc negar que ara en comenci a tenir la pipa plena... Ja fa uns dies que me'n sento d'algunes parts del cos: l'esptalla operada em diu que vagi  pensant amb deixar-la reposar uns dies i la mà esquerra, cada dia que agafo els bastons em guanyo un parell de jornades amb una bona zona inflamada i amb dolor.
Ara només queda aguantar unes 7 o 8 hores de cursa i dos cims que s'enfilen per sobre dels 4000 metres.

Tinc molt clar que no vull tornar de la Mezzalama amb un gran resultat, no és ni de bon tros el meu objectiu. Aquesta Gran Course és el premi per a la meva batalla personal amb l'esport que he lliurat aquestes últimes temporades, que podria dir que han estat, pràcticament, amb blanc. Dues temporades molt dures, perduda, enganxant un problema rere l'altre, però sembla que això ha anat fent un bon tom.

A Itàlia vaig a buscar-hi el bon ambient, a gaudir de la cursa i del patiment de la muntanya, dels bons paisatges glacials que ja fa temps que anyoro, de crestes tècniques i alpines i aquell neguit de no tenir-ho clar. A Itàlia vaig a buscar-hi la companyia i l'escalfor que em dóna l'esquí i la seva gent, aquesta vegada de muntanya i, en un passat no massa llunyà, que m'havia donat l'alpí.

Es va acabant l'hivern

S'acaba l'hivern, bé el que nosaltres entenem per hivern. És a dir, la neu, els esquís i les rostides vàries sobre uns esquís de muntanya. Aquesta tarda comença la Setmana Santa escolar i ja estem a mitjans del mes d'abril. La neu s'ha enfilat fins a cotes ben altes i, més enllà de les cares nord, la resta ja està cobert d'un verd intens. Els rius baixen amb tanta força que transmeten vida!

Després de la Cursa del Ral·li del CEC del diumenge passat, que va donar per finalitzada la temporada oficial al Pirineu, ara queda afrontar amb esperança la traca final... La Mezzalama el proper 30 d'abril!

Ens queda lluny, a tots! Però no ens n'adonarem que ja la tindrem aquí i, si no m'hi poso amb ganes no hauré tocat els esquís... Ara costa, és més fàcil pujar-se sobre la bici i pedalar sota aquest solet que ja ens va dibuixant totes les marques que després lluirem a la platja algun dia despistat d'estiu.

Al CEC ja ens vàrem guanyar 500 metres positius amb bambes als peus i les botes i els esquís a la motxilla. Però la cursa va ser un festival! Llàstima de la boira "pijanera" que ens va acompanyar durant ben bé mitja cursa i que ens va deixar amarats de cap a peus. Però, la canal de Conangles, a part de llarga, va ser un regal del cel, sota aquell cel blau i amb aquella intensitat que pujava davant nostre... senzillament brutal!

Va ser una bona cursa, amb la Naila de companya que sempre fa una bona companyia. Té un pas ferm, un ritme sense pressa, però sense pausa. Ja pot estar cansada que ella va tirant, sense queixar-se, només es nota el seu cansament, perquè deixa de parlar, però mai, mai de somriure.

Avui els ànims no estan al màxim, costa estar animat un divendres quan la setmana ha estat més que dura! Però com sempre diem... això ens enforteix, el que cal que ens preguntem és, per a què ens hem d'enfortir? Amb quina finalitat?Algun dia trobarem recompensa?

Però millor deixar aquestes reflexions per demà sobre els esquís i amb un bon sol que em piqui el cap, que me l'escalfi i que evapori tots aquests mal pensaments... Demà serà un altre dia i, segur que millor que aquest!

De mes en mes

Des del Campionat d'Espanya han passat força coses. Evidentment la meva motivació per posar-me els esquís ja no és la que era... Estem a 4 d'abril, fa una bona caloreta i, en lloc de fer una hora de cotxe d'anada i una de tornada, bé més de gust treure la pols a la bicicleta!

Però ara hi ha les millors curses i el 30 d'abril... la cirereta del pastís: Mezzalama! Em fa una il·lusió especial, per la companyia que he trobat (la Naila i la Maribel), pel lloc i per la mistissitat que comporta aquesta prova.

Però abans d'arribar-hi ara tinc per davant el Rally del CEC: 3000 metres positius amb equips de dos o de tres... serà llarg, molt llarg! Però el millor entrenament per Mezzalama.

Ara porto 4 caps de setmana competint i em queda el següent. Després de Font Blanca vaig descansar quasi un mes de competicions i ara estic a la traca final. Primer Andorra, la que havia de ser la Serrera, però per variar ens vàrem haver de quedar als voltants del Tarter. Quina cursa més dura, vaig sortir amb el pedal apretat fins al fons, gran cagada! Si me'n descuido la Maria i la Bea (andorranes) se'm mengen viva, sort d'una baixada suïcida (que em va fer guanyar el nom de "fletxa suïcida") si no d'un segon lloc que vaig suar per aconseguir m'hauria d'haver conformat amb la 4a posició. Un ambient bonic amb un bon dinar i bona companyia al Palau de Gel de Canillo.

El cap de setmana següent vaig repetir 2n lloc, també darrere la Tina, a la Crono de la Lluna. Un espectacle de nit... brutal! Una lluna plena, gegant ens va acompanyar durant tota la pujada, cap núvol va interrompre la seva bellesa. No sé si van ser les seves vibracions però hi havia alguna cosa que m'empenyia muntanya amunt, amb ganes i força. Una cursa de menys a més, d'aquelles que m'agraden, de les que vas recollint cadàvers durant tota la pujada i això encara et fa crèixer més. Igualment sopar i bona companyia a Núria abans de tornar a les tantes cap a casa!

Seguidament venia el Campionat d'Espanya de parelles a Certascan... nervis! Com sempre que corro amb la Tina alguna prova important. La cursa tenia molt bona pinta: 2300 metres positius, canals i baixades tècniques. Però la pluja va fer acte de presència durant tot el matí i la cursa se'n va anar a norris. Finalment, a les 10h30 es va fer una sortida improvizada de dues pujades dins de l'estació amb baixades fora pista. Alguns nois no van córrer per a protestar per a la mala organització i els dos equips de noies favorits vàrem fer la cursa conjunta també en senyal de "protesta". Si haguéssim escalfat potser hauria gaudit de la prova, però aquelles tres em van rematar ja als 200 metres de cursa i vaig anar grogui durant tota la prova. Al canvi de la segona pujada, la Gemma m'enxufava Gummis peladets a la boca ja que deien que estava groga... I com volien que estés! Si em va agafar una escalafada de motor que quasi trenco el radiador! Però va estar molt bé, entrada de les 4 a meta!

I finalment, ahir va caure el Basiero! Una gran cursa. De nou amb la Tina. Quasi 2000 positius, poquets equips i un gran recorregut. Vàrem sortir molt tranquil·les, al meu ritme, sense forçar. Baixades suaus, sense arriscar-nos, però sense perdre temps enlloc. Vàrem anar remuntant a poc a poc i després de la segona baixada, que va ser un espectacle, ja ens vàrem col·locar 6es absolutes. La darrera pujada a mi se'm va atravessar un xic, però la motivació em tivava i no em deixava afluixar. Passem per Amitges, uns paisatges brutals, en Ton que se'm posa al darrere, també cruixidet com jo!

Arribem a d'alt de l'última pujada 5es i queda gaudir de la baixada final. Tenim en Robert i en David al davant, els hem d'atrapar i així ho fem, baixada aball, just després de que la Tina es foti de cap els trobem i gas, ens fiquem 4es absolutes! 

Un carreron, els en clavem 35 a les andorranes que m'havien fet suar tant a Andorra! Una bona cursa, la gent ha flipat de les nostres baixades, però tal com diu la Tina: "Més val que no els diem que no hem ariscat enlloc, no?" jaja.

Ara mentalització pels 3000 del diumenge, serà una senyora cursa! Endavant!

Entre altres coses... el Campionat d'Espanya

El mes de febrer ha estat un mes... ara no sabria com definir-lo. Deu ser cosa del romanticisme que portem els escriptors frustrats, però no puc evitar que, any rere any, el mes en què vaig nèixer tingui alguna cosa d'especial.

Un conjunt de sensacions explosives, descobriments personals o, més ben dit, redescobriments personals, noves amistats i, el més important, un retrobament amb el més interior del meu ser. Buf! quin dia que tinc avui...

Deixant de banda tot el que aniria després del típic: "Hasta aquí puedo leer", tinc ganes de parlar del Campionat d'Espanya a Font Blanca. L'esperava amb especial ganes, per la competició, pel recorregut, per retrobar-me amb l'experiència de l'any passat al Campionat del Món, per diferents motius. I finalment va arribar. 

Nervis a la sortida, més de l'habitual. Acostuma a pasar-me aquells dies que sé que puc fer les coses bé, però no m'ho acabo de creure. Amb el tret de sortida els nervis es van esfumar com per art de màgia. Uns metres lliscant i corba d'esquerres abans d'entrar a la guerra de la primera part de pujada. Tenia més que clar que aquell dia tocava patir des de la primera ramada, des de la primera patada dels meus esquís, anava mentalitzada!

Vaig sortir darrera la Naila, conservadora com sempre, però de seguida vaig notar que tenia gas. El primer tram de pujada era una batalla entre neu barrejada i esquivant alguns esquiadors desafortunats que queien uns metres. Un cop passat el primer tram delicat, vaig aixecar el cap i la meva sorpresa va ser veure, a tocar, la Pilar, la Maribel i em va semblar veure una motxilla verd "fosforito" si, era la Tina i l'Emma Roca també estava allà. Per dintre meu vaig tenir pensaments dispersos. En primer lloc: "Merda, ja he tornat a fer una sortida massa forta... Et passarà factura i amb uns metres ja les perdràs" i, acte seguit: "com pot ser que em pugui mantenir aquí i no marxin, sinó tot el contrari, els estic retallant distància!"

Atrapo la Maribel, la Naila fa un moment que l'he passat, però la Naila no es troba bé, uns metres més amunt, atrapo la Pilar i la motxilla verda cada vegada està més aprop. Arribo al canvi de pells que no m'ho puc ni creure, em sembla que ni jo ni la gent que està allà d'alt. Arribant ja els sento que criden: "Vinga Cometi, que les tens a tocar, tens la 3a a menys de 3 minuts!" Corro fins on ens posem els esquís per fer la primera baixada. La lio força posant-me els esquís i després d'una baixada força dolenta, em trobo l'Emma Roca al canvi. Bé Anna vas bé, només has de mantenir el ritme.

Em costa molt posar-me els esquís, la fixació fa coses rares i pujant balla força, però aguanta.

La pujada se'm fa llarga, però vaig amb la motivació pels núvols, la motxilla verda de la Tina no la veig de tant aprop, he perdut molt temps al canvi. 

Arribo al final de la 2a pujada, sento els crits d'en Wein, d'en Cardona, de l'Oriol, i de l'Arnau que em recorda que avui toca patir. Ho sé Arnaru ho sé! I vinc disposada a això. 

Començo a anar cansada, però tinc força que no sé d'on acaba de sortir. Mil canvis, amb molts problemes, maleïda fixació no vol entrar. Faig una segona baixada força bona, arriscant una mica en algun moment, però avui és el dia de fer-ho. 

Arribo al canvi, veig al pare, em fa il·lusió tot i que no li dic res, estic molt concentrada, ara toca fer un canvi ràpid, menjar un gel i gas amunt, última pujada i a menjar-me l'Emma baixant. Però la fixació segueix fent coses estranyes, no tanca bé, cada dos pases em surt l'esquí disparat... Un corredor es para a ajudar-me, estem força estona mirant d'arreglar-ho, però no hi ha res a fer! He de plegar, em moro de ràbia, estava competint allà! Em sentia bé i volia lluitar per la 5a posició... 

Però l'esquí de muntanya és així. No em va quedar més opcions que agafar els esquís a la mà i tornar a meta amb la cua entre cames.

És important, però haver-me trobat com em vaig trobar. Unes sensacions que feia molt de temps que no tenia i que temia que no tornaria a sentir mai més. Així doncs amb un gust agredolç me'n vaig tornar cap a casa amb la motivació encara més pels núvols... Sóc massoca?

Després de l'Alti Toy es veu tot diferent

Buf! Que abandonat que tenia això... Però la feina i la mandra m'han tingut agafada, impossible escriure dues línies! Però amb una feina molt gran acabada i amb el cap encara a l'Alti Toy del passat cap de setmana, ja em veig amb cor de tornar a escriure quatre ratlles.

Per mi encara tot és força nou. Les curses, els entrenaments específics per l'esquí de muntanya i, sobretot, les curses de més de 2.000 m positius, se'm posen de canto! Em falten metres i metres!

No havia fet mai una cursa de dos dies, bé a peu, les típiques Gore-Tex que el dissabte feies la crono i el diumenge la cursa llarga, però crec que és força diferent.

L'objectiu era gaudir-la i si anava bé, doncs millor que millor, però jo aquest any tinc clar que s'han de posar les coses al seu lloc i anar madurant com a esquiadora de muntanya.

La meva parella: La Naila, em feia il·luasió córrer amb ella. No sé si ens hem guanyat la fama de parres... potser hi hem treballat de valent durant el cap de setmana.

Sortim el dissabte força tranquil·les, jo crec que sense tenir massa clar la cursa que ens esperava, amb un bidonet d'aigua cada una... ja en farem prou! Però resulta que a la 2a pujada, a la canal de 300m de desnivell, ja estàvem les dues menjant neu del terra.

Passem la cresta, brutal! Però els encantats de davant s'estan fent caquetes i anem a pas de tortuga i el pitjo de tot, és que no ens deixen avançar-los. Finalment emprenyada em posos a córrer amb els grampons i em foto de cap, mitjons i mono esparrecats... "Cadascú baixa com vol" em diu la Naila i tñe raó, vaig baixar ben ràpid.

La sed es va fent cada cop més intensa i el meu cos comença a no anar... l'acumulació de metres, la calor, els plans eterns i "VULL AIGUA". Però a l'última pujada veiem de lluny un mono del Camprodon, qui deu ser? Sense ulleres i amb la pájara no el reconec fins que ens trobem posant grampons. En Roger i té aigua! Increïble, ens salva la vida, si no em sembla que ens han de treure amb helicòpter.

Finalment acabem la darrera pujada i ja només queda baixar!

Hem anat molt tranquil·les, hem perdut molt de temps als canvis i a la cresta i... 15 minuts que ens claven el primer equip de dones!

Després de liar-la amb les claus, les motxiles i tot plegat, ens fem un massatge i descansem bé.

Abans d'anar a dormir en Joan i en Roger ens fan una classe magistral de material i ens arreglen tot el que portem pengim-penjam i au! que demà hi hem de tornar.

Em llevo força bé, tot i que a la nit no he pogut dormir massa. Però fa mandra, fa mal temps i hi ha molta boira. 

Avui porto el camelback ple a bessar, potser no caldria... però no em fotaran avui, no! 

Ens diuen que finalment farem 1.300, hi ha un cim amb massa boira per poder-lo passar. Sortim tranquil·les, però ens anem animant, les cames no es noten cansades, però si el cos en general. Agafem una traça solitària i avancem bé, canvi més ràpid que els d'ahir. Una segona pujada que la Naila diu que està petada, però no afluixa. Un altre canvi i l'última pujada. Avui no hi ha monos del Camprodon, però tranquils! Avui portem aigua! 

Arribant a d'alt la Naila emn diu: "Fem un canvi ràpid i marxem!" I així ho fem. Ella ja les tenia clixades... jo no massa, ahir ens van treure tant que ni m'imaginava poder-les atrapar. El primer equip de dones el tenim a tocar i baixant... ens les pulim! Finalment entrem a la línia d'arribada juntes, però avui sí: AVUI HEM GUANYAT!

Molt contentes, tot i que hem de tenir clar que han faltat equips molt bons, el nostre lloc no era el de guanyadores, però ha estat una gran experiència. Córrer amb la Naila m'ha agradat molt, és pacient i deslliza... ostres com deslliza! Quan em queda per aprendre!

Gràcies Naila, gràcies a tots els que heu fet que aquesta primera Alti Toy hagi estat tan especial!

Ara només puc pensar amb Font Blanca, vaig amb ganes, conscient del que hi ha, però amb ganes!

Corrent per la pobresa

Sembla el títol d'una d'aquelles publicitats d'arme de doble fil. Una d'aquelles que la gent utilitza per a sentir-se millor. I potser és així! 

Fa uns mesos en Dani i la Sònia ens varen parlar d'un trail de 100 km que es feia per a la pobresa. Al principi no els hi vaig fer massa cas però, després de donar-hi alguna volta, vaig arribar a una conclusió molt senzilla: ens passem el dia corrent amb un objectiu molt egoista, només per a intentar ser millors que els demés o que nosaltres mateixos. Entrenem pensant amb nosaltres, sense ni tant sols imaginar que si tenim temps per gastar amb aquests ocis, és que el nostre nivell de vida és ben alt i que gaudim d'una salut de ferro.

El trail walker és un trail de 100km, amb un recorregut semblant al de la Matagalls-Montserrat, amb equips de 6 persones. 4 corren durant tot el recorregut, han de córrer junts, fent equip. I els altres 2 fan l'assistència. Cada equip reuneix una suma de diners per a ajudar els països més pobres. 

Intermon Oxfam no és una ONG amb la que m'hi senti massa identificada, però si amb una petita part del que reunirem els equips que correrem a les notres terres podem posar un petit gra de sorra, doncs ja en faig prou.

Serà una experiència, tant a nivell físic com a nivell humà. 100km són molts, tot i que estem forts, que entrenem i correm de forma més que habitual, serà dur. Però serà emocionant compartir-ho amb uns bons amics, la Sònia, en Dani, en Ferran i jo que som els que correrem durant aquesta distància. I l'Oriol que ens farà l'assistència.

Ens diem Bob Solidari a honor del nostre "estimat" Bob Esponja. Després de batallar durant tot un sopar amb en Ferran i en Marc, vàrem guanyar i ens diem així. En Ferran diu que encara té un trauma, però el dia que vàrem anar a fer les fotos, no el va deixar per a res del món! Crec que se'n sent orgulòs!

Ens hem repartit els personatges i cada corredor és un de diferent. Ara no recordo ben bé qui som cada un, en Dani és en Bob (quina sort que ha tingut) i jo sóc en Crustàcio. La Sònia i en Ferran no recordo qui els va tocar.

Aquí deixo unes fotos del "making off" de les fotos de l'equip!