Després de molt de temps

Uf! Fa tant de temps que no escrivia res que ara hauria de repassar massa coses per posar-me al dia. Des de l'estiu: dues proves de la Copa d'Espanya, una Burgos i una altra a València, no sé quina de les dues ha estat pitjor, però bé, per sort la Copa Espanya passarà a ser part del passat, l'any que ve, res de res. A tornar a córrer per les nostres muntanyes que no tenen res que envejar a la resta del que alguns en diuen el "nostre" país.

A finals del mes d'octubre ens hem estrenat en el món dels raids. El primer el 30 d'octubre a Cornudella de Montsant i el segon a Girona en dia 20 de novembre. Una gran experiència, tant en un com a l'altre. En Marc és un crac orientant i jo simplement em limito a fotra-li gas! A Cornudella, tot i competir en categoria Aventura (per provar, vàrem creure que seria massa agoserat comença amb elit) el raid ha estat llarg, un xic més de 6 hores. Aconseguint passar per totes les fites, finalment vàrem quedar 2ns absoluts i 1rs en categoria mixte. Potser vàrem fer una miqueta de ràbia a algú... Ni de bon tros ens esperàvem fer-ho bé, però... suposo que va ser la sort del principiant

A Girona, ja anàvem envelats i ens vàrem apuntar directament a la categoria Elit A2. El raid era diferent, era molt més estratègis, impossible de fer totes les fites i, tot i que ens varen avisar abans de començar, nosaltres vàrem apostar a anar a per totes al principi i la vàrem pifiar! Després d'una primera orientació específica força bona, la baixada dels Àngels amb bicicleta va ser la nostra perdició. Si estava calculat que com a molt tard s'agafés el caiac a Girona amb 2h30, nosaltres el vàrem agafar al voltant de les 4h. Pensant que teníem el raid perdut, durant els 10km de caiac, vàrem pensar amb saltar-nos totes les fites del tram de córrer, només fer les obligatòries, i anar directament als patins. Va ser un gran encert, després de córrer pel costat de la via del tren que va de Celrà a Girona i creuar la nacianal a l'alçada de Campdorà, ens vàrem calçar els patins molt abans que la gran majoria de la categoria Elit i ens va permetre entrar a meta abans de les 8h, que era el tall on començava a penalitzar. La nostra sorpres va ser que en veure les classificacions havíem quedat 3rs en mixte i 8ns absoluts, en general la gent va tenir força problemes!

Entre els dos raids, el Campionat de Catalunya per equips... sense comentaris! L'única cosa positiva va ser que vàrem fer 3rs per equips amb el Vic, la resta, senzillament per oblidar!

I així hem arribat fins a dia d'avui, ja amb els esquís als peus i amb nous entrenaments per provar! No em plantejo massa res per aquesta temporada d'hivern: gaudir-la i tornar a trobar les bones sensacions, que si són com avui, de ben segur que les recuperaré ràpid.

Neu verge per un tub

Estema Sainte Foy de Tarantaise, vàrem arribar després de conduir amb neu des de Valence i ens hem llevat amb un dia radiant. El dia era fred, però al sol s'estava prou bé! Hem decidit fer pells avui, valia la pena, l'estació tancada i tota nevada per a nosaltres. 

A la part baixa i faltava una mica de base, però de mitja estació cap a d'alt ha estat un festival. A la part alta hem estat obrint una bona estona de traça, després d'adelantar un francès i un anglès que anaven amb tota la calma. Crec que ha estat una de les poques vegades que he obert traça amb aquest gust, la neu era tant freda que semblava cotó fluix i només de pensar el que ens esperava per baixar... buf! Ha estat un autèntic festival! Un dia així aquesta temporada, ara ja ningú ens el treu.

Pura btt al costat de casa!

Feia dies que sentíem a parlar dels Tracks del Diable. Una ruta amb sortida i arribada a Torelló, d'uns 220km i més de 6.000 metres de desnivell positiu... Segons deien era molt guapa i, perquè no provar-la, quedava al costat de casa!

 

A la nostra sortida a Torelló (Puixi, Cometi, Marc)

El dissabte 14 d'agost es presentava fresquet i gris a Torelló. L'hotel les Serrasses ens va donar la benvinguda i, després de la foto de rigor, va començar el nostre periple amb btt. En Marc, en Puixi i jo, entre els tres junts no fèiem ni 500 km amb btt aquest any i després de pedalar només amb carretera vàrem decidir que ja tocava treure la pols a la de muntanya.

La primera jornada va ser d'uns 80 i pocs km amb 2.300 m positius. De Torelló a La Vola, passant per l'Esquirol, Cantoni, Tavertet, Rupit... El lloc es increïble:corriols impensables, el paisatge brutal! La pujada de Torelló cap a l'Esquirol potser va ser una de les coses que em va sorprendre més de la jornada, ja que sense saber-ho, després de passar boscos i filats ja ens vàrem trobar entrant al poble. Em sap greu no poder-vos-en donar massa detalls, però és que no tinc ni idea de per on ens van fer passar. La resta del dia va ser molt maco, però potser uns paisatges ja més coneguts, tot i que no menys entranyables: La Foradada (per la qual t'has de desviar del camí), el Salt de Sallent, els boscos de Cabrera, etc. Són llocs preciosos!

Salt de Sallent (Puixi)

 

 En Marc en algun corriol

Després del tec que vàrem endrapar a Rupit, a l'Hostal Estrella, no hi havia qui pedalés i la tarda va costar d'entrar, però poc a poc ens vàrem posar amb situació. Puja i baixa entre corriols i corriolets fins a arribar a una zona que vàrem quedar de fang fins al clatell. Els núvols ja començaven a ser amenaçadors... però vàrem arribar al Güell just quan queia la primera gota.

El Güell és una casa de pagès penjada al mig del terme municipal de La Vola, no hi arriba carretera asfaltada i l'ambient rural és brutal. La parella que la regenta és més que autèntica i, realment, aconsegueixen que et sentis un membre més de la casa.

Vàrem aconseguir que ens donessin l'esmorzar una mica abans de les 8. La taula rodona del menjador estava a rebentar d'embotits, melmelades, de tot... Així no hi ha qui es posi a pedalar, però és  agradable començar el dia amb la panxa plena de bon menjar de la terra. Ens esperaven més de 70 km i més de 2000 m de desnivell.

S'augurava un dia llarg i realment el matí ho va ser. De La Vola a Vidrà, que hi ha uns 30 i pocs vàrem trigar quasi 4 hores, són uns km lents, amb molt de desnivell, sobretot. A Vidrà ens va salvar un paquet de Principe, les galetes de tota la vida... indispensables per coses així. La sortida de Vidrà també va ser maca, per dir-ho d'alguna forma. Una llarga pujada per arribar a uns plans a rebentar de fang, per a baixar fins a Santa Maria de Besora. 

En aquest punt jo creia que ja teníem la feina feta pel matí, en Jordi dels Tracks, m'havia aconsellat que mengéssim a Sant Quirze i per carretera hi ha 4 km de baixada, no podia ser massa llarg... Doncs el camí va ser etern, tot i que s'ha de dir que va ser preciós! Es creua el riu infinitat de vegades, hi ha un puja-baixa continu i els corriols són estrets, entre arbres i força ciclables. 

Sant Quirze de Besora, la millor clara del món!

En Jordi m'havia dit que la tarda seria el més dur... jo temia que se'ns fes de nit ja que el matí havíem avançat molt a poc a poc, però vàrem trobar que fins a Alpens, on dormíem, se'ns va fer força amè. Molta pujada, sí, però es va posar bé. La tarda va ser càlida, però no calenta, el sol i la llum blau fosc d'una tarda de mitjans d'agost ens va acompanyar sense apretar-nos massa amb la temperatura.

La Fonda d'Alpens ens esperava amb les mans obertes. El noi que la porta és un boig de les curses de muntanya i crec que li vàrem caure bé. Ens va portar a cos de rei i el menjar de la fonda: no va decepcionar!

El tercer dia semblava més suau i, realment va ser així, però ningú ens va treure els 70 i tants km i quasi 2000 de desnivell. El camí es feia més fàcil, no tant de corriol, un xic més de pista que deixava menjar més ràpid els km. Havien previst pluja per dilluns, però finalment ens va acompanyar un dia blau i net, sense massa calor que ens va deixar veure el Pedraforca, Montserrat i el Montseny des de les diferents vessants del Lluçanès.

Parada obligatòria a Perafita, per fitxar i recarregar piles amb un bon tall de coca, com autèntics "turistilles".

Amb la panxa plena es veia tot diferent. D'alguna forma s'ha de salvar el desnivell de la Trona des de Sant Boi de Lluçanès per a baixar cap a Bajalou on ens esperava una altra clara gegant. Per enfilar ja finalment cap a Sant Pere de Torelló, passant per sota Bellmunt per uns prats increïbles i acomiadar-nos dels nostres acompanyants incondicionals durant tot el trajecte: les vaques! Si a algú li fan por... millor que no faci aquesta ruta, estan per tot arreu!

De Sant Pere la feina està feta, queden uns km de pla fins a Torelló, agradables ja que et permeten arribar al punt final amb bona cara i recuperat!

Una gran experiència, més que recomanable. Nosaltres segur que repetim!

Arribada a Torelló, ja amb els maillots que ens hem guanyat!

La volta al Montseny

Es presentava una setmana apretada... de les que m'agraden a mi! Ara aquí, ara allà, arribada i barbacoa al jardí de casa. Però finalment quasi tot va acabar del revés.

El dimarts a les 3h30 de la matinada em va sonar el despertador per marxar cap a Suïssa, teníem una entrevista amb en Carlo Janka, el Campió de la Copa del Món 2009-10, medalla d'or als Jocs Olímpics de Vancouver, entre altres coses i amb només 23 anyets! Ai senyor que tímid que era el noi. Una bona experiència, un xic precipitada, però molt bona experiència.

De camí a Obersaxen, el poble-estació d'esquí on ha crescut en Janka, ja vaig rebre un missatge de la Laia dient-me que les seves llagues estaven fatal, així que vàrem decidir no anar a fer Cavalls del Vent. Em feia molta il·lusió, però què hi farem, la Laia no en té cap culpa.

Ràpidament em vaig treure un As de la màniga i vaig parlar amb en Ferran, feia dies que volíem anar a fer la volta al Montseny amb ell i en Dani, així que amb uns minuts vàrem organitzar el tema.

D'alguna forma sort que no vàrem anar a fer Cavalls del Vent el dimecres i el dijous. Vaig arribar de Suïssa feta un drap, així que dimecres a les 10 i escaig em llebava tranqui·lament i a les 4 de la tarda, a "l'hora de la fresca" vàrem marxar cap a Collformic. 

El pla era: Matagalls per la ruta normal de Collformic, la que tots hem fet cent vegades fents sèries, tot i que ningú ho accepti..., seguir cap a Sant Marçal, Les Agudes, Turó de l'Home i a partir d'aquí... ja ho veuríem.

Tot va anar força rodat, excepte que deixant Sant Marçal els vaig demanar que tiressin tranquils, així jo podia seguir el meu ritme, i per no perdre costum, em vaig perdre. Vaig obviar una marca que deixava la pista ampla i vaig continuar fins a creuar un riuet. Darrera del riu s'enfilava un camí inexistent que vaig voler imaginar-me jo, però un cop ben enfilada em vaig adonar que per allà no podia ser de cap de les maneres. De tornada al riu, no sé com, vaig desfer la pista i vaig trobar la marca que m'havia saltat.

La pujada a les Agudes és molt guapa, amb pedra i una grimpadeta molt fàcil. L'arribada al Turó de l'Home està a un "tiro de pedra" i és un lloc realment bonic. Però un cop allí havíem de decidir què fèiem... Sort del mapa de la Sònia que ens va fer de suport motoritzat durant tota la nostra volta.

Se'l varen mirar, jo me'ls mirava a ells i els escoltava molt atentament, ja que una altra cosa no podia fer i van decidir: "baixarem pel GR 5.2 fins a la cota 1050 i agafarem el trencall a l'esquerra". 

Doncs vinga avall. Evidentment ens vàrem saltar el trencall, cosa que va anar bé ja que vàrem anar a parar a una font, que estàvem més secs que una pansa!

Vàrem recular i vàrem intuir un camí entre les males herbes, que ens va dur al que nosaltres volíem. Eren les 8 del vespre, com a molt ens quedava una hora i mitja de llum i aquell camí estava molt mal fressat. Me'l vaig menjar quasi tot jo, les meves cames en són el testimoni!

Vàrem anar canviant de camins, dels quals no en sabíem de cap la seva presedència ni final fins a arribar a la carretara del càmping que ens havia de dur a la general per anar a Sant Bernat on ens esperava la Sònia. Però no podíem seguir la carretera, vàrem entrar en una camí tancadíssim d'arbres, ja devien ser quasi les 9 i a dins del bosc no es veia ben res... Pam petacada a plena tíbia! No passa res!

Finalment el camí ens va dur de nou a la carretera i vàrem acabar corrent, quasi de nit per la general que puja cap a Collformic. A les 21:25 arribàvem a Sant Bernat, la volta molt guapa, finalmente 27 km amb més de 1400 positius, però ens queda polir-la una mica per a poder tancar la volta dels tres cims!
És una ruta a tenir en compte, molt guapa i a tocar de casa, quan la perfeccionem, en donaré més detalls!

Ah! I pel que fa a la barbacoa al jardí de casa... Com de costum va ploure i, evidentment, vàrem sopar a dins de casa!

Si que valorem el que tenim a tocar de casa!

Dissabte al matí jo volia córrer i en Marc volia pedalar... solució: que cadascu faci el que li vingui de gust i tots contents! Així que pujant cap a Puigcerda vaig deixar en Marc a la gasolinera entre Campdevànol i Ribes i jo me'n vaig anar fins a La Molina a regalar-me una matinal solitària. 

L'aparcament d'Alp 2500 estava ple de freeks vestits de descens de bicicleta. Per fer-se'n una ideia i guardant molt les distàncies, era com una espècie de Les Duex Alpes amb miniatura. Sembla que el tema del bikepark esta funcionant de meravella, cosa que em sembla perfecte ja que fa molt de mal veure una muntanya trinxada per una estació d'esquí i que només se'n treu profit uns 5 mesos a l'any.

Pero tornant a la meva matinal solitària... La decissió d'acostar-me fins a la Tossa va estar completament determinada per un projecte de feina que estem engegant amb un company i del que ara no toca parlar, però l'atzar em va dur a assaborir una pujada a peu, entre herba, sorra i pedres per un indret que durant l'hivern he explotat de valent sobre uns esquís i les pells de foca i que durant molts anys ha estat un dels meus terrenys de joc tant esportiu com professional.

Fins el dissabte no m'havia adonat que a peu o corrent es va força més ràpid que sobre els esquís. No sé si es una cosa meva, a causa de la meva poca experiència amb esquí de muntanya, o és una cosa que passa a tots!

Tota l'Olímpica i l'Alpina, ben bé fins a l'alçada de les antenes la calor va ser molt intensa. A partir d'allí l'aire fresc es començava a notar i la pujada va acabar essent molt agradable. Una solitaàia matinal entre els ocells, concentrada amb els meus peus a les zones de més pujada i amb el meu entorn a les zones més "planeres", en un ambient més que conegut quan vesteix de blanc però menys proper amb el vestit verd que el cubria aquest matí de dissabte de juliol.

A partir del telecabina ja vaig començar a trobar algun despistat que havia pujat amb el remuntador fins a 200m del refugi del Niu de l'Àliga per a "fer una excursió en plena natura"... sense comentaris, cadascú fa el que vol i el que pot.

La vista des de la Tossa era tot un espectacle, la Cerdanya lluia amb gran  esplendor i, cap al nord, uns núvols blancs i gruixuts treien el cap des de França augurant la ploguda que ens va caure a mitja tarda. El massís del Cadí feia verdaderament molt de goig, amb el Penyes Altes a primer terme i el Pedraforca cridant per tenir un xic de protagonisme entre aquell mar de muntanyes tan boniques.

                   Autofoto de la Tossa cap al Cadí, és el que té anar sol... les fotos surten ptjor que de normal!

Tenia intenció de desfer el camí que acabava de dibuixar per tornar fins al cotxe. No tenia temps d'entretenir-me amb el Puigllançada, cosa que em temptava molt,  però teníem un dinar a Puigcerdà i m'havia posat massa tard a córrer. Finalment però, vaig decidir enfilar cap a Coll de Pal per fer una mica diferent la ruta. Gratament em va sorpendre trobar-me unes marmotes que amb els seus xiulets em varen acompanyar un troç avall fins a l'entrada de la Coma Bella.

No és cert que no valorem el que tenim a tocar! Qui no valora els nostres Pirineus, d'una banda a l'altra? Sense excepció, la seva bellesa i les possibilitats són inmenses... Qui no les valora, és perquè no les coneix!

Tornant a agafar forces

No se ben bé com se'n diu d'això... Trepitjar merda? Diria que si!

Després de la cursa del Pedraforca que no va acabar d'anar massa bé ja que, després d'un inici força lent, una bona remuntada a la pujada (vaig passar de la 12ena a la 4rta posicio), va venir una baixada força justeta... És com que no vaig tenir ganes d'arriscar-me a tenir una mala caiguda, cosa que per la tartera del Pedraforca que està en unes condicions deplorables, el més fàcil és obrir-s'hi el cap!

L'endemà ja no petava molt fina, em costava menjar, tenia unes digestions molt molestes i pessades... fins i tot en algun moment sensació d'estar agafant la grip. Així vaig estar fins dimecres que marxàvem als Alps amb en Uaui, en Manelet, en Ramon, en Puix i la Mertxe a fer ports de França amb carretera.

Dels ports en parlaré una altra estona, ja que tot i que no em vaig trobar massa bé, per no dir que em vaig trobar fatal alguns dies... aquell lloc es mereix una entrada especial i única amb alguna foto que en Manel encara no m'ha donat!

El diumenge tornant dels Alps era un parrac! I el dilluns va ser horrorós, quasi impossible menjar, després dels àpats al sofà recargolada fins a acabar la digestió que era llarguíssima i em vaig espantar, així que al vespre cap a Urgències falta gent... Allà em van atendre de la forma que t'atenen a Urgències de Vic, no es pot demanar més, tot i que s'ha de dir que el metge la va clavar! Llaga d'estòmac amb el microbi helicobacter inclòs. Doncs fota-li antibiòtics que l'hem de matar. El digestòleg va reafirmar que es tractava d'això.

El còctel d'antibiòtics va anar fent el seu efecte progressiu i cada dia vaig anar a millor, molt a poc a poc. Els migdies eren molt crítics, però la resta del dia s'anava suportant. Impossible entrenar, del despatx al sofà i torne-m'hi, és el que vaig poder fer durant tota la setmana.

Doncs si, l'herència del meu pare enlloc de ser terres i pisos i propietats, a part de mil coses que no són materials i que són inmensament bones, m'ha deixat les llagues d'estòmac!

Una setmana després de començar el tractament he pogut començar a entrenar, però a quins ritmes! S'acosta la Copa d'Espanya per la que portava un ritme boníssim, però una vegada més l'esforç... a pastar! Si tinc una cosa és que sóc tossuda i que el que m'uneix a la muntanya i a la competició és més passió i una forma de viure que res més. Això em permet que caigui i torni a caure, però que tingui ganes i, sobretot, molta il·lusió per seguir-hi batallant.

Pujada a lo guarro!

Cada vegada que arribo a Àreu no puc evitar deixar-me impressionar pel Monteixo, per la seva carena i, sens dubte dibuixo mentalment el trajecte que amb poques hores estarem patint.

El dia no és espectacular, podria ser que ens caigués una bona ploguda, a la part alta hi ha neu acabada de caure... no pinta massa bé!

Tot l'equip de la Unió Excursionista a la Cuita: Sònia Bruguera, Nil Corominas, Barrufet, Dani Bordallo, Anna Comet i Marc Pujol.

Plantem les tendes al càmping, en Barrufet ens deleita amb un dels seus espectacles i després de liar-la un xic amb el tiu del càmping... semblava que teníem molt de temps, però ja ens toca sortir! En Feliu diu que anirem fins al cim, que hi ha un miqueta de neu, però que s'arriba bé.

Escalfament pel poble d'Àreu i ens enfilem uns metres per on començarà el nostre calvari. Tornem a la plaça del poble, passem el control i ja estem totes les dones i petits a la plaça. Després del sermó habitual donen la sortida amb les campanes: deu, nou, vuit... tres, dos, un! Tothom apreta a córrer, surto a darrera per no perdre el costum, però de seguida vaig guanyant posicions. Els petitons ens fan un xic de tap, però es poden avançar bé.

Aviat deixo de córrer i poso les mans als genolls. Pujo a lo "guarro" agafant-me amb tot el que trobo. De seguida veig que adelanto a la Yolanda i em poso darrera d'una noia que m'adodono que és la Pilar Quesada, segueixo una estona al seu darrere, però és un rimtme lent i l'adelanto. Uns metres més amunt sento que m'animen, són en Perico i en Poma, "què foten tan amunt?" 

Segueixo... els peus se'm van enrampant, cada vegada més, no me'ls sento, però jo em trobo molt bé. Em guardo forces. Vaig adelantant petits fins que em perdo i sento la Yolanda que em crida que haig d'anar a l'esquerra.

Abans d'arribar a l'avituallament em trobo en Nil que em diu que vaig segona, no m'ho puc creure! Però haig d'anar amb compte, tinc a la 3era i a la 4rta que em trepitgen els talons. Em sento amb forces i m'ho passo bé pujant.

Després de l'avituallament-control el camí es va tornant cada vegada més tècnic, ja no tinc els peus com dos suros, al tram "pla" he pogut córrer una estona i se m'han posat a lloc. Comencen les pedres i, més amunt, la neu. Això és un festival! Em trobo bé, em sento amb forces. La Batalla em persegueix d'aprop, als llocs tècnics agafo una mica d'espai i després se'm torna a acostar.

Finalment veig la meta, la tinc aquí, a tocar! Estic contenta com si hagués guanyat, però la Laura Orgué ja m'espera al cim, ha guanyat ella, però per a mi és com una gran victòria. Tal com m'ha dit en Marc al vespre a cau d'orella: "T'ho mereixes!" Ningú tan bé com jo ho sap això!

Arribant al cim!

La baixada és divertida, com cada any, animant als nois. Primer als que van al capdavant de la cursa, tots coneguts, alguns amb males cares, d'altres cansats però contents. És una pujada dura, molt dura, però a la vegada té alguna cosa molt especial que no sé expressar...

Finalment ha guanyat la Laura i la veterana MºCarme Batalla ens ha donat una bona lliçor, ha pujat com un gat i ha fet 3ra just darrera meu!

Entre el nois un francès ha estat el primer d'arribar al cim, en Didier Zago, seguit d'en Joan Freixa i de l'Òscar Roig. En Barrufet ha fet 14è, en Dani 29è, en Marc 66è i la Sònia 12ena.

Una vegada més la Cuita no em deixa indiferent! 

La Pujada al Far

Ja feia massa anys que prometia córrer a casa, al menys als de casa... A Llafranc, el poble de la família del meu pare, hi fan una cursa "de muntanya". Bé això de dir-ne de muntanya és força atrevit crec jo i, lluny de ser una crítica, crec que del que es tracta és d'una cursa que no és d'asfalt. De totes formes s'ha de felicitar a l'organització per la seva bona feina i pel recorregut de la prova i l'encant que li vaig trobar. Gràcies per fer bones curses pels beneïts com nosaltres que ens dediquem a córrer per tot arreu!

Dit això, tornaré a agafar el fil... Donen el tret de sortida, jo com sempre, amagada entre la gran massa de gent, més o menys, del mig cap al final. La pressió de sortir a davant sempre ha pogut amb mi, no ho suporto! Veig a la Laia que marxa molt ràpid, de fet no m'he proposat de seguir-la, seria absurd. Veig alguna altra cueta per davant meu, però segueixo amb la meva estratègia de cursa. D'una vegada per totes vull tornar a fer curses de menys a més que són com em funcionen!
A les escales de casa hi tinc la claca familiar, els pares, en Marc i l'àvia, millor fans que ells segur que no tindré mai! Al camí de Ronda m'hi trobo en Santiago i ens dirigim cap a les pujades per sortir del poble. Calma Anna, calma! Encara que siguin només 10 km, t'has de contenir.
Però em vaig trobant bé, potser els trams planers són els que em costen més, tinc les cames lentes, aquesta setmana he fet molta càrrega d'entrenament, però ja sabíem que seria així.

Em col·loco amb 3a posició, veig una cua del Matxucaca que a les pujades s'acosta i als plans s'allunya i així vaig fent la goma fins que deixo de veure-la. Passo el tram que tant present tenia, el de la pujada després del camp de fonoll i me n'adono que és menys del que creia. Baixada va per asfalt mullat, ens han caigut unes gotes! Torno a trobar als pares a la plaça dels Pins, els dono les ulleres de sol, no veig res amb les quatre gotes que ens han caigut i ja enfilem cap a la pujada final.
Una sortida amb asfalt i pujada... de mal gust! Però el corriolet que ens espera serpentejant amunt i avall fa oblidar l'anterior tram. Em trobo en Toni, el farmacèutic, l'adelanto i em confirma que vaig 3a. Només queda la pujada final, la que esperava amb tantes ganes, però m'ha entrat una fluixera d'estòmac que no em deixa apretar a tope en l'únic tram que tenia pensat fer-ho! No passa res, em concentro amb el que tinc davant, un noi amb una camiseta de La Selva, amb qui hem anat fent la goma durant tota la prova. Un parell de paelles, un planer i els 20 metres de pujada forta on trobo un bon tap d'atletes que es "caguen amb tot". El pare apunt amb la càmera, em fa la foto, saludo i adelanto a tres o quatre que ja no tenen paciència.
Toquen els darrers metres, em queden moltes forces, si no fos perquè necessito un lababo des de el km 7 hauria estat increïble! Creuo la línia de meta amb 53'05, estic contenta, per sota de 55' que és el que volia, potser era poc ambiciós per la meva part, però pel tipus de cursa que era... ja em va bé!

La Laia ha guanyat, no hi havia dubte d'això. Jo em conformo amb la 3a posició! I amb la gran claca que hem tingut!

Hem acabat la jornada passats per aigua en el sorteig que no ens ha tocat res i amb un bon arrós al León. Aquí està una de les gràcies de córrer, el dinar i les birres de després amb bona companyia!

Tornant a la "normalitat"

En primer lloc definir el que és "normalitat" és complicat... però suposo que és allò que fem de forma més seguida. Així que a dos setmanes de la nostra arribada del Perú, puc dir que ja he tornat del tot a la normalitat.
Jo del tot, en Marc encara ho està intentant... Vàrem tornar amb un bacteri a l'estòmac i les corredisses al lababo eren un clàssic! No cal que segueixi amb detalls... Pel que sembla en Marc encara arrastra el bacteri aquest, potser és una forma de no acabar de tornar a la "normalitat".

Dins d'aquesta tornada a la normalitat hi entren els entrenaments, les sortides kilomètriques amb bici de carretera amb els de la colla, les petades per la Creu d Gurb i tornar a seure el cul sobre la btt! De fet ja en teníem ganes de tot això.

El proper cap de setmana és el Campionat d'Espanya a Oturia... finalment no hi vaig. Com no podia ser d'una altra forma no m'han seleccionat, seria absurd, de fet encara no he fet cap cursa aquest any.

Aquest maig vull acabar d'agafar ritme, acabar de posar-me les piles que sembla que he carregat a fons al Perú i començar a competir alguna coseta durant el mes de juny!

De ganes de competir en tinc moltes, sobretot quan estic lluny de les curses, però s'acosten i m'entra com una mena de pànic que no havia tingut mai... Suposo que els problemes de la temporada passada s'han solucionat a tot el meu cos accepte dins del meu cap. Necessito tornar a creure amb mi mateixa, amb els bons entrenaments que estem fent i amb les meves capacitats.
Temps al temps... tot arriba!

Res doncs, després d'una matinal al Matagalls amb la Laia Andreu, un Matagalls que semblava la Rambla de Barcelona... encarem la setmana amb un dia menys, avui és dilluns i a Vic és festa.

Perú, un país sorprenent

Si, no tinc cap altre paraula per descriure Perú, SORPRENENT! Allà he vist les coses més inversemblants possibles, des de un porquet menjant-se l'herba del camp de futbol del poble, a posar gasolina d'una furgoneta amb el motor engegat, la ràdio a tot drap, el conductor parlant pel mòbil i nosaltres a dins, evidentment...El caos a la carretera no té precedents, tant a la ciutat de Lima com als pobles... la selva del Perú no está a la naturalesa, està al carrer! Conduir i sortir-ne ilès, per a qualsevol europeu és una proesa, per a ells, el més normal del món.

A banda de tot això, Perú es sorprenent per molts aspectes. Un d'ells per la pobresa general del país, el poc desenvolupament que hi ha en relació al que estem acostumats, això sí, tots tenen uns telèfons mòbils d'ultima generació i els mostren a tota hora!

Un altre aspecte molt soprenent del Perú és la bellesa dels seus paisatges... més que sorprenents, són increïbles, de somni, tant a la muntanya com al mar.Hem tingut la sort de poder observar amb gran deteniment els dos sectors, tant la muntanya a la Cordillera Huayuash i un bocí molt petit de la Cordillera Blanca i la seva costa nord, amb palmeres, cocos, postes paradisíaques i l'aigua calenta del pacífic.Però anem a pams. La nostra arribada a Perú va ser a la matinada d'un 26 d'abril, dilluns al matí a primera hora, quan tots els limenys es pugen als cotxes per anar a treballar. Vàrem poder observar escenes com treballadors adormits entre la cabina i la càrrega d'un camió, altres esmorzant a sobre de la càrrega del matix camió. Furgonetes tipus Vanette, un xic més llargues, amb un promig de 20 persones a dins, quasi sortint per la finestre. O conductors picant al morro d'un altre cotxe perquè el deixés passar. Evidentment no tots els carrers estan asfaltats... només faltaria!

Un taxi, dels mils que se'ns va oferir a l'aeroport de Lima ens va dur fins a la terminal de Movil Tours on un autobús de 9 hores ens va dur fins a Huaraz.
Lluny de se una gran capital turística alpinista, com podria ser Chamonix per a nosaltres, és una ciutat que es cau a troços, amb la majoria dels carrers per asfaltar, barraques que ocupen quasi tot el poble i un carrer principal on es concentra la gran part de les botigues i restaurants. De Huaraz surten tots els trekkings al Huayuahs i Cordillera Blanca i ascensions tan conegudes com l'Alpamayo, el Siula o el Diablo Mundo, això significa una quantitat enorme de visitants i turistes a l'any i la ciutat no avança. Si remenes bé i amb temps, com va ser el nostre cas a la tornada del trekking, Huaraz té el seu mercat municipal, les botigues i uns mercats ocasionals que ocupen gran part dels carrers d'una zona de la ciutat. Hi venen de tot, però hi abunden les fruites i les verdures i, sense dubte, els pollastres! Són mercats per a passejar-s'hi i contemplar, per a nosaltres els europeus... xoca força.
El primer dia a Huaraz el despertador ens va sonar a quarts de 6 del matí per anar a fer una excursió a la Laguna 69 per anar aclimatant. Després de quasi 3 hores de cotxe per carreteres més que mal asfaltades o simplement sense asfalt el taxi ens va deixar al mig del no res i vàrem haver de confiar que ens esperaria a la nostra tornada... Una excursió molt maca, al bell mig de la Cordillera Blanca i el nostre primer intercanvi amb l'alçada. Els 4.600 m ja es van notar!
Per a l'endemà ja teníem tot el trekking preparat, la furgoneta ens recollia a quarts de 9 per a fer 6 hores de cotxe i plantar el primer campament a Quartelhuain a 4.200 metres. Vàrem conèixer el nostre guia-cuiner i l'arrieru i els 2 burros, els coneixeríem l'endemà.
Un trekking de 6 dies i mig de caminar, amb un promig d'un o dos passos de com a mínim 4.600 metres cada un. A destacar moltes coses, però sobretot el cansanci provocat per l'alçada i les grans vistes, les grans muntanyes i la seva bellesa. Uns primers dies de pluja ens van robar algunes de les millors vistes del Huayuash, però el temps es va anar arreglant i vàrem poder gaudir de cims com el Yerupajá, el més alt de la cordillera amb 6.635m, el Siula, el mític cim de Tocando el Vacio, el Sarapo, el Diablo Mundo, entre d'altres. Els llacs, lagunas o ...cochas que en diuen ells també han estat remarcables, tots impregnats d'un blau turquesa imponent i les grans glaceres, entre elles la que encara guarda les restes de l'avió accidentat amb el que es va fer la pel·lícula de Viven.

Però ja seguiré explicant coses de Perú, podria estar escrbint duran hores i hores. De moment, aquí hi deixo un petit tastet!

Concentració a Vielha

Aquest cap de setmana hem estat a Vielha amb la Selecció de Curses de Muntanya per acabar d'afinar per a la temporada. Bé això és el que han anat a fer la majoria de nosaltres, en total uns 15 13 atletes entre membres del Centre de Tecnificació i de la Selecció... Jo per a poder afinar, encara em queden uns dies o, potser millor dir, setmanes... Encara amb la neu i els esquís al cap em costa prou posar-me a córrer.

El dissabte, quan ens acostàvem a Vielha, després d'esmorzar tots junts a Pont de Suert, no podia treure la vista de les muntanyes que envoltaven el Túnel de la capital Aranesa. El dia era esplèndid, la neu, a les parts més altes, feia una pinta increïble i hi havia traces per totes bandes.
No ha estat un cap de setmana brillant d'entrenament, he donat tot el que he pogut, però quan el cos no tira, no tira... Sé que estic una mica al punt de mira... volen una Selecció molt competent i ho entenc. No vaig tenir una bona temporada l'any anterior i volen veure que corro ràpid. Aquesst cap de setmana no els he pogut demostrar en cap moment res d'això.A les sèries del dissabte a la Bassa d'Oles, un llac que queda sobre Vielha, al que sempre anem a fer sèries, vaig fotre un bon pet: una primera sèrie tranquil·la, una segona de molt bona i, a partir d'aquí, cada una d'elles ha anat pitjor, fins a la 8º que he acabat blanca com el paper de fumar: "homes, no us reencarneu mai amb dona!" és el que té tenir la regla.Però contenta d'haver acabat l'entrenament! Aquest any sembla que hagi d'anar-me contentant d'acabar les coses, tot i que després de la temporada 2009, tampoc puc esperar massa res més.

La pista del diumenge va ésser un infern. Sortia de Vielha, en direcció a un poble que queda just a la dreta en direcció França, en aquell punt ja tenia un mal de panza espantós, s'augurava un matí espantós. Pista i més pista, vaig anar perdent a tothom, fins que vaig assumir que el meu lloc del dia era ressegada, tancant files. El pobre fisio, que li devia fer força pena, em va esperar durant tota la pujada, venia i em deia: "Las estàs pasando putas, hoy." Tenia tota la raó. A part de que físicament no podia, psicológicament m'anava enfonsant per moments...
La part alta de la sortida va estar prou divertida. Vàrem arribar a la neu, a un tram tècnic i em vaig començar a trobar millor i se'm va oblidar que no podia amb la meva ànima. I baixada va! 1.200 metres per la pista interminable de tornada a Vielha, amb el mal rotllo que se'm posa al cos després d'un mal entrenament o d'una mala cursa. Però no tots els dies poden ser bons.
Començo a pensar o, al menys déu ser el que vull pensar, que tot em curteix per a poder arribar més amunt, per a poder aocnseguir el que em proposo... Molts dies dolents, moltes curses patètiques i entrenaments amb males sensacions. A poc a poc sembla que es giri la truita, però a vegades sembla que no es vulgui acabar de girar.

Paciència, estic aprenent a tenir paciència, confio amb que tot algun dia arribarà.

I després de les filosofades... vàrem tornar amb la furgo de la Laia, conduint i dient bestieses en Barru, amb en Nil, en Marc de Girona i jo al darrera.

Fins la propera!

El Palleres amb neu i bici de carretera

aDesprés de tot l'hivern sobre els esquís ja no podia tibar més de la corda... si proposava una Setmana Santa a la neu en sé d'un que m'hagués engegat a pastar i tampoc cal, així que ens vàrem decidir per la bicicleta de carretera. Potser no eren els millors dies per fer km a la Cerdanya, ja que s'esperava una Setmana Santa amb canvis de temps i amb temperatures baixes, però tota la colla estava allà d'alt malalts per fer km... no podíem rebutjar l'oferta.

El divendres va ser "suau", 70 i pocs km: Puigcerdà-Collada de Tosses per la nacional, aquella que només fan servir els guiris que s'equivoquen..., Fornells de Muntanya, parada a Tosses per fer una Coca-Cola i una coca de xocolata de Perafita i els maleïts 4 km fins a la carretera de La Molina. De passeig cap a Masella i baixada a tota bufa fins a Alp, per tornar a Puigcerdà.


En "Uaui" volia fer el Palleres

Que si vàrem fer el Palleres... A les 10 del matí, a 2ºC vàrem sortir amb en Marc des d'Eyne... Abrigats fins al cap d'amunt, direcció Puigcerdà, on ens vàrem trobar amb els companys de fatiga, tot i que ens va fallar en Manelet... que li feia mal el genoll.
Fins a d'alt del Puymorens vàrem pujar amb molta facilitat. La veritat és que em feia certa por, em pensava que es faria molt llarg. Fins a Porta es una mica pessat, sembla que no però va pujant, però el port en sí, es fa molt bé i és molt maco. A més a més, en aquell moment encara teníem sol!

Un cop a d'alt i tots reunits de nou, baixada va! 25 km fins a Ax-Les-Thermes, amb 1.400 m de desnivell negatiu. A Ax vàrem menjar una mica, ens esperava el Palleres i, la veritat, és que jo no tenia massa clar el que ens venia. Sincerament creia que era un port facilet, que simplement tenia nom pel Tour.
El primer bon dia, van ser unes rampes del 9% i cartells de port "Fermé". Però nosaltres ben xulos cap amunt: "això ho deuen tenir així des de principi de temporada i no ho han tocat... no pot ser que hi hagi tanta neu". I vinga amunt! Dos o tres cartells més de "Fermé", però nosaltres amunt, només pensar amb remuntar el Puymorens del revés, se'ns posaven els pèls de punta.
Realment el port és molt maco, puja fort en alguns trams, però és distret. Quan ens anàvem acostant a la part alta del port ja no quedava massa sol, el vent anava pujant i la humitat i negror ens anaven abraçant. A uns 2 km del cim ja veig en Uaui i en Puix que s'esperen amb la bici al terra i em diuen: "Anna, què hem de fer?" I darrera seu veig un mantell de neu que tapa completament la carretera...
Esperem a en Marc i en Ramon i decidim seguir amunt. Ara caminem, ara pedalem, ara sobre la neu... Els protectors trencats i amb els peus molls arribem a d'alt del port, 2001 m el Palleres fet!
La baixada no és menys pessada que la pujada, neu i més neu, potser fem uns 4 km amb neu i asfalt i algunes retallades muntanya avall amb la bicileta a l'esquena, fins que finalment podem pujar-hi a sobre, però els frens no van, els peus estan glaçats i les mans no reaccionen. Fins que finalment arribem a un poblet, gràcies a Déu! En Ramon ja no pot més, truca a en Manelet que vagi venint a recollir-lo. Encara ens queda el Coll d'Hares... maleït coll, no té res però.. buf! Jo tinc una barrera psicològica que no em deixa avançar més ràpid del que vaig, penso amb l'"1,2,3,4,5" de la Tina, de l'esquí de muntanya i m'ajuda a anar punjant.

Tirem com podem fins a Formiguères, està a punt de caure una de bona, el cel està completament tapat i el vent ja és fort i fred, evidentment en contra nostra... Parem a Formiguères i atraquem el supermercat. Mentre mengem arriba en Manelet i ens carrega a en Ramon, a en Marc i a mi.

Finalment, arribem a Eyne a quarts de 7 de la tarda. 120 i algu km, quasi 3.000 positius i una gana increïble! Dutxeta, arrós que ha sobrat del dinar a casa d'en Marc i ben contents!

A començar a fotre km que s'acosta la temporada d'estiu!

Poca traça amb una mica més de traça...

Després d'arrossegar-me durant les últimes curses darrera de la Tina Bes, ahir vaig seguir arrossegant-m'hi però amb una mica més de decència que en les anteriors ocasions.

Abans de les 8 del matí una colla de malalts vestits amb mono i amb material lleuger estàvem esperant el cremallera a Queralbs. Només d'arribar ja m'hi trobo la Tina i tot de gent coneguda, però estic atavalada i no em paro a saludar a massa gent... No puc evitar posar-me més nerviosa del compte a les curses de parelles, la Tina és força superior a mi i per més que ella digui "anem a pasar-ho bé", això d'anar sempre amb lastre... ha de ser un rotllo per a ella!

Amb els nervis que amago com puc, pugem al cremallera amb una calor espantosa i jo amb mil coses per fer al cap: que si posar els powergels al camelback, que si he agafat massa aigua, fer-me la trena, la tanca de la bota no funciona bé, en Marc me l'arregla... Em trobo en Poma, està per allà darrera i em diu que corre amb en Toti Bes: "mira ens hem repartit els germans", em diu.

Un cop a Núria m'adono que no fa gens de fred i que potser estic una mica més tranquil·la que fa una estoneta, però tampoc del tot. Parlo amb la Tina i li demano que aquesta vegada sortirem un xic més lentes, jo necessito sortir amb calma, si no revento!
S'acosta l'hora, passem el control d'arva i mentre estem dient quatre tonteries a la bossa de sortida, veiem que els primers arranquen! Engego el crono i començo a empènyer amb els brasos i les cames, intento mantenir la respiració, mentre penso: "què carai faig jo aquí, una altra vegada corrent amb la Tina". Ens adelanta tothom, la Tina es posa darrera meu, respectant el meu ritme. A la primera pujadeta la Gemma i la Marta ja ens treuen un bon troç, "avui tornarà a ser un mal dia?" em pregunto mentre em van pujant les pulsacions. Entrem en un barranc amb una bona cua i la Tina es posa a retallar per baix. La segueixo i tot de gent fa el mateix, es posen entre ella i jo. Ja em va bé, m'agafo un petit respir. Tenim a les madrilenyes controlades, just davant meu i una altra parella de noies que anem fent la "va i bé, ara tu, ara jo" fins que sortim del barranc i es posa a pujar amb traça directe en una pendent bastant pronunciada. Aquí em trobo millor i agafo el ritme. La Tina es torna a posar darrera meu, passe'm pel costat d'en Marc que està fent fotos, fins que em demana si vull que ens lliguem. Perfecte! Hauré d'augmentar el ritme, però així sóc molt més constant. Deixem enrera la parella de noies catalanes i a les madrilenyes i arribem al capdamunt de la primera pujada en 2a posició, a 1 minut i poc de les primeres ens diu l'Oriol. Canvi ràpid i una baixada curta i molt fàcil on avancem unes quantes parelles.

Tinc problemes amb les fixacions, cada vegada que haig de calçar-me em costa un munt, la Tina diu que s'han gelat... En Genís, que ha sortit 7 minuts més tard m'ajuda en el primera canvi, li dono les gràcies i marxem. Una pujada amb "z" fins que ens hem de treure els esquís i pujar a peu, més "z" i tornem a caminar per un tram llarg i cansat, però hem fet feina en aquesta pujada! Baixem rapidet, avancem a la Pilar Quesada i al seu home fins al següent canvi. Quan arribem la Marta i la Gemma estan sortint i al cap de pocs metres ja veiem que es lliguen, estem perdudes, ara és impossible que les avancem, estan fortes i si uneixen esforços, jo sóc un lastre massa gros epr a poder-les passar.

La tercera pujada és llarga però passa ràpid, amb una canal final amb grampons fins al coll del Noufonts que se'm fa molt pesada. La Tina s'ha posat darrera meu, quina paciència i quina mà dreta!
Arribem al final de la canal i toca baixar, ens trobem a l'Arnau Anguera que ens va parlant mentre fem el canvi, de sobte veig en Marc que arriba de lluny amb la Núria i axiò m'anima. Ens ve una petita baixada i la pujada final, no massa llarga i amb una baixada darrera fins a Núria massa fàcil com per a poder retallar segons a les primeres. Deixem a en Marc, la Núria i a l'Arnau al coll i fem una baixada força suïcida fins al següent canvi, segueixo amb problemes a les fixacions... s'allarguen els canvis.

Sortim a bon ritme, "que em trepitges els talons", em diu la Tina i em comencen a agafar rampes als tríceps... intento relaxar-los i es van passant. Atrapem a una parella d'aragonesos que deixem enrera a mitja pujada. Per fi, ja som a d'alt, al coll del Noucreus que ja ens regala una baixada final fins a Núria. Baixem amb ganes, ràpid, la neu està perfecte i es pot donar tot baixant.

Però no és suficient, entrem a meta remant tant com el cos ens dóna, finalment hem quedat segones. Jo estic molt contenta però em sap greu per la Tina, té el nivell de sobre per guanyar el Campionat d'Espanya i es conforma amb la nostra segona posició.

Una vegada més, gràcies Tina! I felicitats a la Marta i a la Gemma, esteu fortíssimes!

El podi dels nois ha estat:
1rs en Pinsi i en Kilian, 2ns en Caballero i en Raúl Lòpez i 3rs en Poma i en Toti.

Ha estat un dia força bo per córrer, els esquís s'agafaven bé, les baixades estaven per donar-ho tot i no ha fet ni calor ni fred. Amb el Campionat d'Espanya tanco la temporada d'hivern. Fins l'any que ve!

Esperant nous aires.

Sembla extrany que quan estem tots bé no valorem res del que ens passa, ja que l'única cosa que ens passa és que estem bé i pensem que això no és motiu per valorar-ho. Ens queixem, ens atavalem per aquelles coses que un bon dia, quan es gira la truita, de cop ja no tenen cap importància, ja no són tan greus i les mirem amb infimesa.

Tinc un amic que acostuma a dir-me que sóc excessivament positiva, però no ho puc evitar, no puc evitar pensar que tot tornarà a una normalitat, com a mínim a una estabilitat i a un equilibri. Potser peco de positiva o em poso aquestes ideies al cap per a fer que tot sigui més lleu, però no me'n queda una altra.

Hi ha coses a la vida que no les escollim, ens venen donades de no sé ben bé quina mà, no té sentit revelar-se contra aquestes, no en treurem res. Amb les que escollim la cosa canvia, aquí ja hi prenem part de responsavilitat, amb el que tot això comporta.

Demà o d'aquí a uns dies, quan llegeixi aquestes línies, segurament me'n riuré de mi mateixa o això espero... Si ens en podem riure de qualsevol cosa que hem fet, és que hi tenim molt de guanyat o tan de perdut que no val la pena seguir donant-hi voltes.

No són línies desesperades, ni molt menys, són paraules que em surten una rere de l'altra si deixo anar les mans sobre el teclat.

Com sempre s'ha dit i, en moments com aquests, és quan aquesta frase prèn més sentit: "demà serà un altre dia", de moment dic bona nit des de l'habitació 201 de la Clínica Bofill de Girona.

Per una petita sort, jo estic al llit plegable i incómode que les enfermeres han fet fa unes horetes, ara puc estar picant tecles com una possessa i quan em vingui de gust o algú em vingui a fer el relleu podré sortir a veure la llum del dia. Demà farà sol, diuen. Qui està al llit reclinable, l'haurà de veure pel finsetral de la petita cambra que compartim. Però seguint essent positius, al menys el veurà. I és que qui no es conforme, és perquè no vol!

Bona nit

Un hivern sobre els esquís

Qui em conegui sap perfectament que no és cap novetat això de que em passi un hivern sobre uns esquís, de fet és una cosa que he fet durant tota la meva vida.
El curiós del cas és l'evolució que ha fet la meva vida sobre els esquís... Podria descriure gran part de la meva història si la relacionés amb l'esquí.

Foto de "J" Rodríguez (Propiedad de Solo Nieve)

Tot i que ara necessiti un temps d'aire entre jo i l'esquí alpí (vindria a ser com una relació de parella...) sé que d'aquí a un temps tornarem a estar més units que mai. L'esquí m'ha donat quasi tot el que sóc, estones molt bones, estones molt dures. M'ha donat grans amistats, entre ells la meva parella. M'ha ensenyat la major part de coses que sé de la vida i m'ha fet aprendre molts dels gran valors necessaris per a poder lluitar amb el cap ben alt dia rere dia.

He tingut grans victòries i grans resultats, també derrotes i desil·lusions. Un parell de lesions força greus, primer a una espatlla, que encara de tant en quant em recorda que un dia, ara ja fa més de 10 anys, va passar pel quirófen i li van posar uns quants claus... I l'altre gran lesió, la del genoll, la que em va apartar de l'esquí de competició quan estava a punt de fer un gran salt al més alt nivell. Una de les decepcions més grans de la meva vida, però també una de les que més m'ha enfortit.

Però no cal seguir per aquesta línia... El títol deia així: "Un hivern sobre els esquís", però potser hauria d'haver dit, "Un hivern competint amb els esquís als peus de nou". Després de 9 anys d'haver aparcat els esquís de la competició m'hi he tornat a posar, però aquesta vegada cara amunt, amb un material ultra lleuger (tot i ser de les que porta el material més pesat a les curses...), amb uns esquís que no tenen "ni xixa, ni limonà", unes botes en les que el peu pot ballar la samba, uns bastons que m'arriben sota les aixelles i... un munt de coses noves que he anat descobrint cursa rere cursa.

Apunt d'acabar la temporada d'hivern, al menys jo, ja que haig de començar a posar-me a córrer si no les curses de muntanya se'm tiraran a sobre... me n'enduc un record molt plàcid, tot i que força dur, de les curses d'esquí de muntanya. Però deixaré esperar fins després del proper diumenge per a valorar la temporada, després de la Poca Traça, el Campionat d'Espanya amb parelles que correré amb la Tina Bes, una de les meves grans mestres en aquest món. "Pobre Tina, sempre m'espera..." crec que aquest també hauria estat un bon títol per a aquesta entrada o potser el podré fer servir per alguna altra.

Amb tot això, estreno avui el meu blog!