Poca traça amb una mica més de traça...

Després d'arrossegar-me durant les últimes curses darrera de la Tina Bes, ahir vaig seguir arrossegant-m'hi però amb una mica més de decència que en les anteriors ocasions.

Abans de les 8 del matí una colla de malalts vestits amb mono i amb material lleuger estàvem esperant el cremallera a Queralbs. Només d'arribar ja m'hi trobo la Tina i tot de gent coneguda, però estic atavalada i no em paro a saludar a massa gent... No puc evitar posar-me més nerviosa del compte a les curses de parelles, la Tina és força superior a mi i per més que ella digui "anem a pasar-ho bé", això d'anar sempre amb lastre... ha de ser un rotllo per a ella!

Amb els nervis que amago com puc, pugem al cremallera amb una calor espantosa i jo amb mil coses per fer al cap: que si posar els powergels al camelback, que si he agafat massa aigua, fer-me la trena, la tanca de la bota no funciona bé, en Marc me l'arregla... Em trobo en Poma, està per allà darrera i em diu que corre amb en Toti Bes: "mira ens hem repartit els germans", em diu.

Un cop a Núria m'adono que no fa gens de fred i que potser estic una mica més tranquil·la que fa una estoneta, però tampoc del tot. Parlo amb la Tina i li demano que aquesta vegada sortirem un xic més lentes, jo necessito sortir amb calma, si no revento!
S'acosta l'hora, passem el control d'arva i mentre estem dient quatre tonteries a la bossa de sortida, veiem que els primers arranquen! Engego el crono i començo a empènyer amb els brasos i les cames, intento mantenir la respiració, mentre penso: "què carai faig jo aquí, una altra vegada corrent amb la Tina". Ens adelanta tothom, la Tina es posa darrera meu, respectant el meu ritme. A la primera pujadeta la Gemma i la Marta ja ens treuen un bon troç, "avui tornarà a ser un mal dia?" em pregunto mentre em van pujant les pulsacions. Entrem en un barranc amb una bona cua i la Tina es posa a retallar per baix. La segueixo i tot de gent fa el mateix, es posen entre ella i jo. Ja em va bé, m'agafo un petit respir. Tenim a les madrilenyes controlades, just davant meu i una altra parella de noies que anem fent la "va i bé, ara tu, ara jo" fins que sortim del barranc i es posa a pujar amb traça directe en una pendent bastant pronunciada. Aquí em trobo millor i agafo el ritme. La Tina es torna a posar darrera meu, passe'm pel costat d'en Marc que està fent fotos, fins que em demana si vull que ens lliguem. Perfecte! Hauré d'augmentar el ritme, però així sóc molt més constant. Deixem enrera la parella de noies catalanes i a les madrilenyes i arribem al capdamunt de la primera pujada en 2a posició, a 1 minut i poc de les primeres ens diu l'Oriol. Canvi ràpid i una baixada curta i molt fàcil on avancem unes quantes parelles.

Tinc problemes amb les fixacions, cada vegada que haig de calçar-me em costa un munt, la Tina diu que s'han gelat... En Genís, que ha sortit 7 minuts més tard m'ajuda en el primera canvi, li dono les gràcies i marxem. Una pujada amb "z" fins que ens hem de treure els esquís i pujar a peu, més "z" i tornem a caminar per un tram llarg i cansat, però hem fet feina en aquesta pujada! Baixem rapidet, avancem a la Pilar Quesada i al seu home fins al següent canvi. Quan arribem la Marta i la Gemma estan sortint i al cap de pocs metres ja veiem que es lliguen, estem perdudes, ara és impossible que les avancem, estan fortes i si uneixen esforços, jo sóc un lastre massa gros epr a poder-les passar.

La tercera pujada és llarga però passa ràpid, amb una canal final amb grampons fins al coll del Noufonts que se'm fa molt pesada. La Tina s'ha posat darrera meu, quina paciència i quina mà dreta!
Arribem al final de la canal i toca baixar, ens trobem a l'Arnau Anguera que ens va parlant mentre fem el canvi, de sobte veig en Marc que arriba de lluny amb la Núria i axiò m'anima. Ens ve una petita baixada i la pujada final, no massa llarga i amb una baixada darrera fins a Núria massa fàcil com per a poder retallar segons a les primeres. Deixem a en Marc, la Núria i a l'Arnau al coll i fem una baixada força suïcida fins al següent canvi, segueixo amb problemes a les fixacions... s'allarguen els canvis.

Sortim a bon ritme, "que em trepitges els talons", em diu la Tina i em comencen a agafar rampes als tríceps... intento relaxar-los i es van passant. Atrapem a una parella d'aragonesos que deixem enrera a mitja pujada. Per fi, ja som a d'alt, al coll del Noucreus que ja ens regala una baixada final fins a Núria. Baixem amb ganes, ràpid, la neu està perfecte i es pot donar tot baixant.

Però no és suficient, entrem a meta remant tant com el cos ens dóna, finalment hem quedat segones. Jo estic molt contenta però em sap greu per la Tina, té el nivell de sobre per guanyar el Campionat d'Espanya i es conforma amb la nostra segona posició.

Una vegada més, gràcies Tina! I felicitats a la Marta i a la Gemma, esteu fortíssimes!

El podi dels nois ha estat:
1rs en Pinsi i en Kilian, 2ns en Caballero i en Raúl Lòpez i 3rs en Poma i en Toti.

Ha estat un dia força bo per córrer, els esquís s'agafaven bé, les baixades estaven per donar-ho tot i no ha fet ni calor ni fred. Amb el Campionat d'Espanya tanco la temporada d'hivern. Fins l'any que ve!

Esperant nous aires.

Sembla extrany que quan estem tots bé no valorem res del que ens passa, ja que l'única cosa que ens passa és que estem bé i pensem que això no és motiu per valorar-ho. Ens queixem, ens atavalem per aquelles coses que un bon dia, quan es gira la truita, de cop ja no tenen cap importància, ja no són tan greus i les mirem amb infimesa.

Tinc un amic que acostuma a dir-me que sóc excessivament positiva, però no ho puc evitar, no puc evitar pensar que tot tornarà a una normalitat, com a mínim a una estabilitat i a un equilibri. Potser peco de positiva o em poso aquestes ideies al cap per a fer que tot sigui més lleu, però no me'n queda una altra.

Hi ha coses a la vida que no les escollim, ens venen donades de no sé ben bé quina mà, no té sentit revelar-se contra aquestes, no en treurem res. Amb les que escollim la cosa canvia, aquí ja hi prenem part de responsavilitat, amb el que tot això comporta.

Demà o d'aquí a uns dies, quan llegeixi aquestes línies, segurament me'n riuré de mi mateixa o això espero... Si ens en podem riure de qualsevol cosa que hem fet, és que hi tenim molt de guanyat o tan de perdut que no val la pena seguir donant-hi voltes.

No són línies desesperades, ni molt menys, són paraules que em surten una rere de l'altra si deixo anar les mans sobre el teclat.

Com sempre s'ha dit i, en moments com aquests, és quan aquesta frase prèn més sentit: "demà serà un altre dia", de moment dic bona nit des de l'habitació 201 de la Clínica Bofill de Girona.

Per una petita sort, jo estic al llit plegable i incómode que les enfermeres han fet fa unes horetes, ara puc estar picant tecles com una possessa i quan em vingui de gust o algú em vingui a fer el relleu podré sortir a veure la llum del dia. Demà farà sol, diuen. Qui està al llit reclinable, l'haurà de veure pel finsetral de la petita cambra que compartim. Però seguint essent positius, al menys el veurà. I és que qui no es conforme, és perquè no vol!

Bona nit

Un hivern sobre els esquís

Qui em conegui sap perfectament que no és cap novetat això de que em passi un hivern sobre uns esquís, de fet és una cosa que he fet durant tota la meva vida.
El curiós del cas és l'evolució que ha fet la meva vida sobre els esquís... Podria descriure gran part de la meva història si la relacionés amb l'esquí.

Foto de "J" Rodríguez (Propiedad de Solo Nieve)

Tot i que ara necessiti un temps d'aire entre jo i l'esquí alpí (vindria a ser com una relació de parella...) sé que d'aquí a un temps tornarem a estar més units que mai. L'esquí m'ha donat quasi tot el que sóc, estones molt bones, estones molt dures. M'ha donat grans amistats, entre ells la meva parella. M'ha ensenyat la major part de coses que sé de la vida i m'ha fet aprendre molts dels gran valors necessaris per a poder lluitar amb el cap ben alt dia rere dia.

He tingut grans victòries i grans resultats, també derrotes i desil·lusions. Un parell de lesions força greus, primer a una espatlla, que encara de tant en quant em recorda que un dia, ara ja fa més de 10 anys, va passar pel quirófen i li van posar uns quants claus... I l'altre gran lesió, la del genoll, la que em va apartar de l'esquí de competició quan estava a punt de fer un gran salt al més alt nivell. Una de les decepcions més grans de la meva vida, però també una de les que més m'ha enfortit.

Però no cal seguir per aquesta línia... El títol deia així: "Un hivern sobre els esquís", però potser hauria d'haver dit, "Un hivern competint amb els esquís als peus de nou". Després de 9 anys d'haver aparcat els esquís de la competició m'hi he tornat a posar, però aquesta vegada cara amunt, amb un material ultra lleuger (tot i ser de les que porta el material més pesat a les curses...), amb uns esquís que no tenen "ni xixa, ni limonà", unes botes en les que el peu pot ballar la samba, uns bastons que m'arriben sota les aixelles i... un munt de coses noves que he anat descobrint cursa rere cursa.

Apunt d'acabar la temporada d'hivern, al menys jo, ja que haig de començar a posar-me a córrer si no les curses de muntanya se'm tiraran a sobre... me n'enduc un record molt plàcid, tot i que força dur, de les curses d'esquí de muntanya. Però deixaré esperar fins després del proper diumenge per a valorar la temporada, després de la Poca Traça, el Campionat d'Espanya amb parelles que correré amb la Tina Bes, una de les meves grans mestres en aquest món. "Pobre Tina, sempre m'espera..." crec que aquest també hauria estat un bon títol per a aquesta entrada o potser el podré fer servir per alguna altra.

Amb tot això, estreno avui el meu blog!