El mes de febrer ha estat un mes... ara no sabria com definir-lo. Deu ser cosa del romanticisme que portem els escriptors frustrats, però no puc evitar que, any rere any, el mes en què vaig nèixer tingui alguna cosa d'especial.
Un conjunt de sensacions explosives, descobriments personals o, més ben dit, redescobriments personals, noves amistats i, el més important, un retrobament amb el més interior del meu ser. Buf! quin dia que tinc avui...
Deixant de banda tot el que aniria després del típic: "Hasta aquí puedo leer", tinc ganes de parlar del Campionat d'Espanya a Font Blanca. L'esperava amb especial ganes, per la competició, pel recorregut, per retrobar-me amb l'experiència de l'any passat al Campionat del Món, per diferents motius. I finalment va arribar.
Nervis a la sortida, més de l'habitual. Acostuma a pasar-me aquells dies que sé que puc fer les coses bé, però no m'ho acabo de creure. Amb el tret de sortida els nervis es van esfumar com per art de màgia. Uns metres lliscant i corba d'esquerres abans d'entrar a la guerra de la primera part de pujada. Tenia més que clar que aquell dia tocava patir des de la primera ramada, des de la primera patada dels meus esquís, anava mentalitzada!
Vaig sortir darrera la Naila, conservadora com sempre, però de seguida vaig notar que tenia gas. El primer tram de pujada era una batalla entre neu barrejada i esquivant alguns esquiadors desafortunats que queien uns metres. Un cop passat el primer tram delicat, vaig aixecar el cap i la meva sorpresa va ser veure, a tocar, la Pilar, la Maribel i em va semblar veure una motxilla verd "fosforito" si, era la Tina i l'Emma Roca també estava allà. Per dintre meu vaig tenir pensaments dispersos. En primer lloc: "Merda, ja he tornat a fer una sortida massa forta... Et passarà factura i amb uns metres ja les perdràs" i, acte seguit: "com pot ser que em pugui mantenir aquí i no marxin, sinó tot el contrari, els estic retallant distància!"Atrapo la Maribel, la Naila fa un moment que l'he passat, però la Naila no es troba bé, uns metres més amunt, atrapo la Pilar i la motxilla verda cada vegada està més aprop. Arribo al canvi de pells que no m'ho puc ni creure, em sembla que ni jo ni la gent que està allà d'alt. Arribant ja els sento que criden: "Vinga Cometi, que les tens a tocar, tens la 3a a menys de 3 minuts!" Corro fins on ens posem els esquís per fer la primera baixada. La lio força posant-me els esquís i després d'una baixada força dolenta, em trobo l'Emma Roca al canvi. Bé Anna vas bé, només has de mantenir el ritme.
Em costa molt posar-me els esquís, la fixació fa coses rares i pujant balla força, però aguanta.
La pujada se'm fa llarga, però vaig amb la motivació pels núvols, la motxilla verda de la Tina no la veig de tant aprop, he perdut molt temps al canvi.
Arribo al final de la 2a pujada, sento els crits d'en Wein, d'en Cardona, de l'Oriol, i de l'Arnau que em recorda que avui toca patir. Ho sé Arnaru ho sé! I vinc disposada a això.
Començo a anar cansada, però tinc força que no sé d'on acaba de sortir. Mil canvis, amb molts problemes, maleïda fixació no vol entrar. Faig una segona baixada força bona, arriscant una mica en algun moment, però avui és el dia de fer-ho.
Arribo al canvi, veig al pare, em fa il·lusió tot i que no li dic res, estic molt concentrada, ara toca fer un canvi ràpid, menjar un gel i gas amunt, última pujada i a menjar-me l'Emma baixant. Però la fixació segueix fent coses estranyes, no tanca bé, cada dos pases em surt l'esquí disparat... Un corredor es para a ajudar-me, estem força estona mirant d'arreglar-ho, però no hi ha res a fer! He de plegar, em moro de ràbia, estava competint allà! Em sentia bé i volia lluitar per la 5a posició... Però l'esquí de muntanya és així. No em va quedar més opcions que agafar els esquís a la mà i tornar a meta amb la cua entre cames.
És important, però haver-me trobat com em vaig trobar. Unes sensacions que feia molt de temps que no tenia i que temia que no tornaria a sentir mai més. Així doncs amb un gust agredolç me'n vaig tornar cap a casa amb la motivació encara més pels núvols... Sóc massoca?
