Dissabte al matí jo volia córrer i en Marc volia pedalar... solució: que cadascu faci el que li vingui de gust i tots contents! Així que pujant cap a Puigcerda vaig deixar en Marc a la gasolinera entre Campdevànol i Ribes i jo me'n vaig anar fins a La Molina a regalar-me una matinal solitària.
L'aparcament d'Alp 2500 estava ple de freeks vestits de descens de bicicleta. Per fer-se'n una ideia i guardant molt les distàncies, era com una espècie de Les Duex Alpes amb miniatura. Sembla que el tema del bikepark esta funcionant de meravella, cosa que em sembla perfecte ja que fa molt de mal veure una muntanya trinxada per una estació d'esquí i que només se'n treu profit uns 5 mesos a l'any.
Pero tornant a la meva matinal solitària... La decissió d'acostar-me fins a la Tossa va estar completament determinada per un projecte de feina que estem engegant amb un company i del que ara no toca parlar, però l'atzar em va dur a assaborir una pujada a peu, entre herba, sorra i pedres per un indret que durant l'hivern he explotat de valent sobre uns esquís i les pells de foca i que durant molts anys ha estat un dels meus terrenys de joc tant esportiu com professional.
Fins el dissabte no m'havia adonat que a peu o corrent es va força més ràpid que sobre els esquís. No sé si es una cosa meva, a causa de la meva poca experiència amb esquí de muntanya, o és una cosa que passa a tots!
Tota l'Olímpica i l'Alpina, ben bé fins a l'alçada de les antenes la calor va ser molt intensa. A partir d'allí l'aire fresc es començava a notar i la pujada va acabar essent molt agradable. Una solitaàia matinal entre els ocells, concentrada amb els meus peus a les zones de més pujada i amb el meu entorn a les zones més "planeres", en un ambient més que conegut quan vesteix de blanc però menys proper amb el vestit verd que el cubria aquest matí de dissabte de juliol.
A partir del telecabina ja vaig començar a trobar algun despistat que havia pujat amb el remuntador fins a 200m del refugi del Niu de l'Àliga per a "fer una excursió en plena natura"... sense comentaris, cadascú fa el que vol i el que pot.
La vista des de la Tossa era tot un espectacle, la Cerdanya lluia amb gran esplendor i, cap al nord, uns núvols blancs i gruixuts treien el cap des de França augurant la ploguda que ens va caure a mitja tarda. El massís del Cadí feia verdaderament molt de goig, amb el Penyes Altes a primer terme i el Pedraforca cridant per tenir un xic de protagonisme entre aquell mar de muntanyes tan boniques.
Autofoto de la Tossa cap al Cadí, és el que té anar sol... les fotos surten ptjor que de normal!
Tenia intenció de desfer el camí que acabava de dibuixar per tornar fins al cotxe. No tenia temps d'entretenir-me amb el Puigllançada, cosa que em temptava molt, però teníem un dinar a Puigcerdà i m'havia posat massa tard a córrer. Finalment però, vaig decidir enfilar cap a Coll de Pal per fer una mica diferent la ruta. Gratament em va sorpendre trobar-me unes marmotes que amb els seus xiulets em varen acompanyar un troç avall fins a l'entrada de la Coma Bella.
No és cert que no valorem el que tenim a tocar! Qui no valora els nostres Pirineus, d'una banda a l'altra? Sense excepció, la seva bellesa i les possibilitats són inmenses... Qui no les valora, és perquè no les coneix!
