Tornant a agafar forces

No se ben bé com se'n diu d'això... Trepitjar merda? Diria que si!

Després de la cursa del Pedraforca que no va acabar d'anar massa bé ja que, després d'un inici força lent, una bona remuntada a la pujada (vaig passar de la 12ena a la 4rta posicio), va venir una baixada força justeta... És com que no vaig tenir ganes d'arriscar-me a tenir una mala caiguda, cosa que per la tartera del Pedraforca que està en unes condicions deplorables, el més fàcil és obrir-s'hi el cap!

L'endemà ja no petava molt fina, em costava menjar, tenia unes digestions molt molestes i pessades... fins i tot en algun moment sensació d'estar agafant la grip. Així vaig estar fins dimecres que marxàvem als Alps amb en Uaui, en Manelet, en Ramon, en Puix i la Mertxe a fer ports de França amb carretera.

Dels ports en parlaré una altra estona, ja que tot i que no em vaig trobar massa bé, per no dir que em vaig trobar fatal alguns dies... aquell lloc es mereix una entrada especial i única amb alguna foto que en Manel encara no m'ha donat!

El diumenge tornant dels Alps era un parrac! I el dilluns va ser horrorós, quasi impossible menjar, després dels àpats al sofà recargolada fins a acabar la digestió que era llarguíssima i em vaig espantar, així que al vespre cap a Urgències falta gent... Allà em van atendre de la forma que t'atenen a Urgències de Vic, no es pot demanar més, tot i que s'ha de dir que el metge la va clavar! Llaga d'estòmac amb el microbi helicobacter inclòs. Doncs fota-li antibiòtics que l'hem de matar. El digestòleg va reafirmar que es tractava d'això.

El còctel d'antibiòtics va anar fent el seu efecte progressiu i cada dia vaig anar a millor, molt a poc a poc. Els migdies eren molt crítics, però la resta del dia s'anava suportant. Impossible entrenar, del despatx al sofà i torne-m'hi, és el que vaig poder fer durant tota la setmana.

Doncs si, l'herència del meu pare enlloc de ser terres i pisos i propietats, a part de mil coses que no són materials i que són inmensament bones, m'ha deixat les llagues d'estòmac!

Una setmana després de començar el tractament he pogut començar a entrenar, però a quins ritmes! S'acosta la Copa d'Espanya per la que portava un ritme boníssim, però una vegada més l'esforç... a pastar! Si tinc una cosa és que sóc tossuda i que el que m'uneix a la muntanya i a la competició és més passió i una forma de viure que res més. Això em permet que caigui i torni a caure, però que tingui ganes i, sobretot, molta il·lusió per seguir-hi batallant.