Demà... cap a Mezzalama!

Si, ha arribat el dia! Avui ja he anat a portar el meu material a Olot, que en Barrancos s'ha ofert per dur-me'l cap a Itàlia. Amb la Tina i la Gemma agafem un vol demà al vespre direcció Milà.

La temporada no se m'ha fet llarga, no puc dir-ho així, però tampoc puc negar que ara en comenci a tenir la pipa plena... Ja fa uns dies que me'n sento d'algunes parts del cos: l'esptalla operada em diu que vagi  pensant amb deixar-la reposar uns dies i la mà esquerra, cada dia que agafo els bastons em guanyo un parell de jornades amb una bona zona inflamada i amb dolor.
Ara només queda aguantar unes 7 o 8 hores de cursa i dos cims que s'enfilen per sobre dels 4000 metres.

Tinc molt clar que no vull tornar de la Mezzalama amb un gran resultat, no és ni de bon tros el meu objectiu. Aquesta Gran Course és el premi per a la meva batalla personal amb l'esport que he lliurat aquestes últimes temporades, que podria dir que han estat, pràcticament, amb blanc. Dues temporades molt dures, perduda, enganxant un problema rere l'altre, però sembla que això ha anat fent un bon tom.

A Itàlia vaig a buscar-hi el bon ambient, a gaudir de la cursa i del patiment de la muntanya, dels bons paisatges glacials que ja fa temps que anyoro, de crestes tècniques i alpines i aquell neguit de no tenir-ho clar. A Itàlia vaig a buscar-hi la companyia i l'escalfor que em dóna l'esquí i la seva gent, aquesta vegada de muntanya i, en un passat no massa llunyà, que m'havia donat l'alpí.

Es va acabant l'hivern

S'acaba l'hivern, bé el que nosaltres entenem per hivern. És a dir, la neu, els esquís i les rostides vàries sobre uns esquís de muntanya. Aquesta tarda comença la Setmana Santa escolar i ja estem a mitjans del mes d'abril. La neu s'ha enfilat fins a cotes ben altes i, més enllà de les cares nord, la resta ja està cobert d'un verd intens. Els rius baixen amb tanta força que transmeten vida!

Després de la Cursa del Ral·li del CEC del diumenge passat, que va donar per finalitzada la temporada oficial al Pirineu, ara queda afrontar amb esperança la traca final... La Mezzalama el proper 30 d'abril!

Ens queda lluny, a tots! Però no ens n'adonarem que ja la tindrem aquí i, si no m'hi poso amb ganes no hauré tocat els esquís... Ara costa, és més fàcil pujar-se sobre la bici i pedalar sota aquest solet que ja ens va dibuixant totes les marques que després lluirem a la platja algun dia despistat d'estiu.

Al CEC ja ens vàrem guanyar 500 metres positius amb bambes als peus i les botes i els esquís a la motxilla. Però la cursa va ser un festival! Llàstima de la boira "pijanera" que ens va acompanyar durant ben bé mitja cursa i que ens va deixar amarats de cap a peus. Però, la canal de Conangles, a part de llarga, va ser un regal del cel, sota aquell cel blau i amb aquella intensitat que pujava davant nostre... senzillament brutal!

Va ser una bona cursa, amb la Naila de companya que sempre fa una bona companyia. Té un pas ferm, un ritme sense pressa, però sense pausa. Ja pot estar cansada que ella va tirant, sense queixar-se, només es nota el seu cansament, perquè deixa de parlar, però mai, mai de somriure.

Avui els ànims no estan al màxim, costa estar animat un divendres quan la setmana ha estat més que dura! Però com sempre diem... això ens enforteix, el que cal que ens preguntem és, per a què ens hem d'enfortir? Amb quina finalitat?Algun dia trobarem recompensa?

Però millor deixar aquestes reflexions per demà sobre els esquís i amb un bon sol que em piqui el cap, que me l'escalfi i que evapori tots aquests mal pensaments... Demà serà un altre dia i, segur que millor que aquest!

De mes en mes

Des del Campionat d'Espanya han passat força coses. Evidentment la meva motivació per posar-me els esquís ja no és la que era... Estem a 4 d'abril, fa una bona caloreta i, en lloc de fer una hora de cotxe d'anada i una de tornada, bé més de gust treure la pols a la bicicleta!

Però ara hi ha les millors curses i el 30 d'abril... la cirereta del pastís: Mezzalama! Em fa una il·lusió especial, per la companyia que he trobat (la Naila i la Maribel), pel lloc i per la mistissitat que comporta aquesta prova.

Però abans d'arribar-hi ara tinc per davant el Rally del CEC: 3000 metres positius amb equips de dos o de tres... serà llarg, molt llarg! Però el millor entrenament per Mezzalama.

Ara porto 4 caps de setmana competint i em queda el següent. Després de Font Blanca vaig descansar quasi un mes de competicions i ara estic a la traca final. Primer Andorra, la que havia de ser la Serrera, però per variar ens vàrem haver de quedar als voltants del Tarter. Quina cursa més dura, vaig sortir amb el pedal apretat fins al fons, gran cagada! Si me'n descuido la Maria i la Bea (andorranes) se'm mengen viva, sort d'una baixada suïcida (que em va fer guanyar el nom de "fletxa suïcida") si no d'un segon lloc que vaig suar per aconseguir m'hauria d'haver conformat amb la 4a posició. Un ambient bonic amb un bon dinar i bona companyia al Palau de Gel de Canillo.

El cap de setmana següent vaig repetir 2n lloc, també darrere la Tina, a la Crono de la Lluna. Un espectacle de nit... brutal! Una lluna plena, gegant ens va acompanyar durant tota la pujada, cap núvol va interrompre la seva bellesa. No sé si van ser les seves vibracions però hi havia alguna cosa que m'empenyia muntanya amunt, amb ganes i força. Una cursa de menys a més, d'aquelles que m'agraden, de les que vas recollint cadàvers durant tota la pujada i això encara et fa crèixer més. Igualment sopar i bona companyia a Núria abans de tornar a les tantes cap a casa!

Seguidament venia el Campionat d'Espanya de parelles a Certascan... nervis! Com sempre que corro amb la Tina alguna prova important. La cursa tenia molt bona pinta: 2300 metres positius, canals i baixades tècniques. Però la pluja va fer acte de presència durant tot el matí i la cursa se'n va anar a norris. Finalment, a les 10h30 es va fer una sortida improvizada de dues pujades dins de l'estació amb baixades fora pista. Alguns nois no van córrer per a protestar per a la mala organització i els dos equips de noies favorits vàrem fer la cursa conjunta també en senyal de "protesta". Si haguéssim escalfat potser hauria gaudit de la prova, però aquelles tres em van rematar ja als 200 metres de cursa i vaig anar grogui durant tota la prova. Al canvi de la segona pujada, la Gemma m'enxufava Gummis peladets a la boca ja que deien que estava groga... I com volien que estés! Si em va agafar una escalafada de motor que quasi trenco el radiador! Però va estar molt bé, entrada de les 4 a meta!

I finalment, ahir va caure el Basiero! Una gran cursa. De nou amb la Tina. Quasi 2000 positius, poquets equips i un gran recorregut. Vàrem sortir molt tranquil·les, al meu ritme, sense forçar. Baixades suaus, sense arriscar-nos, però sense perdre temps enlloc. Vàrem anar remuntant a poc a poc i després de la segona baixada, que va ser un espectacle, ja ens vàrem col·locar 6es absolutes. La darrera pujada a mi se'm va atravessar un xic, però la motivació em tivava i no em deixava afluixar. Passem per Amitges, uns paisatges brutals, en Ton que se'm posa al darrere, també cruixidet com jo!

Arribem a d'alt de l'última pujada 5es i queda gaudir de la baixada final. Tenim en Robert i en David al davant, els hem d'atrapar i així ho fem, baixada aball, just després de que la Tina es foti de cap els trobem i gas, ens fiquem 4es absolutes! 

Un carreron, els en clavem 35 a les andorranes que m'havien fet suar tant a Andorra! Una bona cursa, la gent ha flipat de les nostres baixades, però tal com diu la Tina: "Més val que no els diem que no hem ariscat enlloc, no?" jaja.

Ara mentalització pels 3000 del diumenge, serà una senyora cursa! Endavant!