Demà... cap a Mezzalama!

Si, ha arribat el dia! Avui ja he anat a portar el meu material a Olot, que en Barrancos s'ha ofert per dur-me'l cap a Itàlia. Amb la Tina i la Gemma agafem un vol demà al vespre direcció Milà.

La temporada no se m'ha fet llarga, no puc dir-ho així, però tampoc puc negar que ara en comenci a tenir la pipa plena... Ja fa uns dies que me'n sento d'algunes parts del cos: l'esptalla operada em diu que vagi  pensant amb deixar-la reposar uns dies i la mà esquerra, cada dia que agafo els bastons em guanyo un parell de jornades amb una bona zona inflamada i amb dolor.
Ara només queda aguantar unes 7 o 8 hores de cursa i dos cims que s'enfilen per sobre dels 4000 metres.

Tinc molt clar que no vull tornar de la Mezzalama amb un gran resultat, no és ni de bon tros el meu objectiu. Aquesta Gran Course és el premi per a la meva batalla personal amb l'esport que he lliurat aquestes últimes temporades, que podria dir que han estat, pràcticament, amb blanc. Dues temporades molt dures, perduda, enganxant un problema rere l'altre, però sembla que això ha anat fent un bon tom.

A Itàlia vaig a buscar-hi el bon ambient, a gaudir de la cursa i del patiment de la muntanya, dels bons paisatges glacials que ja fa temps que anyoro, de crestes tècniques i alpines i aquell neguit de no tenir-ho clar. A Itàlia vaig a buscar-hi la companyia i l'escalfor que em dóna l'esquí i la seva gent, aquesta vegada de muntanya i, en un passat no massa llunyà, que m'havia donat l'alpí.