Sembla extrany que quan estem tots bé no valorem res del que ens passa, ja que l'única cosa que ens passa és que estem bé i pensem que això no és motiu per valorar-ho. Ens queixem, ens atavalem per aquelles coses que un bon dia, quan es gira la truita, de cop ja no tenen cap importància, ja no són tan greus i les mirem amb infimesa.
Tinc un amic que acostuma a dir-me que sóc excessivament positiva, però no ho puc evitar, no puc evitar pensar que tot tornarà a una normalitat, com a mínim a una estabilitat i a un equilibri. Potser peco de positiva o em poso aquestes ideies al cap per a fer que tot sigui més lleu, però no me'n queda una altra.
Hi ha coses a la vida que no les escollim, ens venen donades de no sé ben bé quina mà, no té sentit revelar-se contra aquestes, no en treurem res. Amb les que escollim la cosa canvia, aquí ja hi prenem part de responsavilitat, amb el que tot això comporta.
Demà o d'aquí a uns dies, quan llegeixi aquestes línies, segurament me'n riuré de mi mateixa o això espero... Si ens en podem riure de qualsevol cosa que hem fet, és que hi tenim molt de guanyat o tan de perdut que no val la pena seguir donant-hi voltes.
No són línies desesperades, ni molt menys, són paraules que em surten una rere de l'altra si deixo anar les mans sobre el teclat.
Com sempre s'ha dit i, en moments com aquests, és quan aquesta frase prèn més sentit: "demà serà un altre dia", de moment dic bona nit des de l'habitació 201 de la Clínica Bofill de Girona.
Per una petita sort, jo estic al llit plegable i incómode que les enfermeres han fet fa unes horetes, ara puc estar picant tecles com una possessa i quan em vingui de gust o algú em vingui a fer el relleu podré sortir a veure la llum del dia. Demà farà sol, diuen. Qui està al llit reclinable, l'haurà de veure pel finsetral de la petita cambra que compartim. Però seguint essent positius, al menys el veurà. I és que qui no es conforme, és perquè no vol!
Bona nit
Tinc un amic que acostuma a dir-me que sóc excessivament positiva, però no ho puc evitar, no puc evitar pensar que tot tornarà a una normalitat, com a mínim a una estabilitat i a un equilibri. Potser peco de positiva o em poso aquestes ideies al cap per a fer que tot sigui més lleu, però no me'n queda una altra.
Hi ha coses a la vida que no les escollim, ens venen donades de no sé ben bé quina mà, no té sentit revelar-se contra aquestes, no en treurem res. Amb les que escollim la cosa canvia, aquí ja hi prenem part de responsavilitat, amb el que tot això comporta.
Demà o d'aquí a uns dies, quan llegeixi aquestes línies, segurament me'n riuré de mi mateixa o això espero... Si ens en podem riure de qualsevol cosa que hem fet, és que hi tenim molt de guanyat o tan de perdut que no val la pena seguir donant-hi voltes.
No són línies desesperades, ni molt menys, són paraules que em surten una rere de l'altra si deixo anar les mans sobre el teclat.
Com sempre s'ha dit i, en moments com aquests, és quan aquesta frase prèn més sentit: "demà serà un altre dia", de moment dic bona nit des de l'habitació 201 de la Clínica Bofill de Girona.
Per una petita sort, jo estic al llit plegable i incómode que les enfermeres han fet fa unes horetes, ara puc estar picant tecles com una possessa i quan em vingui de gust o algú em vingui a fer el relleu podré sortir a veure la llum del dia. Demà farà sol, diuen. Qui està al llit reclinable, l'haurà de veure pel finsetral de la petita cambra que compartim. Però seguint essent positius, al menys el veurà. I és que qui no es conforme, és perquè no vol!
Bona nit
No hay comentarios:
Publicar un comentario