L'estiu amb bon peu

Feia estius que no els començava amb tanta empenta... La primavera ha passat que no l'he ni vist. Vàrem penjar els esquís després de la Mezzalama i, de seguida, em vaig trobar corrent 100 km amb un grup de bons amics. Havia arribat el Trail Walker.
La Sònia ens va enganyar a tots per acompanyar-la i, insconscients del que anàvem a fer, no vàrem saber dir-li que no.
Sens dubte va ser una gran experiència, per moltes coses, però em quedo amb la germanor i el bon ambient que, des d'aquell instant, va créixer entre nosaltres. Moments de tot, alts i baixos, però mai una mala cara. El que mai podrem oblidar és la perduda monumental que vàrem patir els primers equips, sortint de Mura, ja negra nit, enlloc d'anar a parar a Rellinars, ens vàrem plantar a Pont de Vilomara, després de donar tombs sense massa sentit durant hores sota la pluja. Podríem dir que vàrem acabar el Trail Walker amb 106 km a les cames, menjant galetes Granola sota una gasolinera de la població esmentada i recollint a en Dani de l'Hopsital de Manresa amb un principi d'hipotèrmia.
Una gran experiència, però 100 km... buf 100 km! Són molts, per no dir massa!!!

Després de recuperar una tendinitis al genoll dret, el mínim que em podia passar després de 17 hores corrent, només tenia la Cuita al Sol al cap, s'anava apropant i em costava adaptar-me a córrer, a la calor, males recuperacions i entrenaments que no eren res de l'altre món.
Però la Cuita per a mi és més que una cursa, és l'ambient, sempre hi passa alguna cosa d'especial per a mi i, enguany, amb el grupet del Camprodon i els amics de Vic prometia un gran cap de setmana.
La cursa no cal descriure-la, dura, duríssima. L'avançament de la sortida em va passar factura, molta calor a la part baixa que no em permetia ni respirar. La flor i nata a la sortida i... nervis!

Tot i que a la part alta em vaig recuperar, ja era massa tard per posar els punts sobre les "i" i m'havia passat mitja cursa desconcentrada pesant amb coses estúpides, quan em vaig voler posar en cursa... ja havia fet tard! Finalment 5a i millorant 3 minuts el meu temps, en un podi privilegiat encapçalat per la Mireia Miró, la Laura Orgué i la Sílvia Leal.
Soparet a la fresca al càmping amb bon ambient i bona companyia, sobretot això. L'endemà a estirar les cames pels ports de muntanya de la zona amb en Poma, en Roger, la Mireia, en Barto i en Nil Corominas. Un parell de ports més a la saca i l'endemà el Port Ainé.

A continuació va arribar la gran cita de Llafranc després d'una forta setmana de càrrega a les cames, però va anar millor del que podia desitjar. Sense saber-ho em vaig col·locar primera al km 3 o 4 i em vaig anar trobant bé. Finalment creuava la meta amb més d'un minut i mig de millora en relació al meu temps de l'any passat. Platja i arròs amb bona gent i... que no falti un gran gelat de postres!

Ja passem a Sant Joan i carreguem els cotxes amb en Dani i la Sònia, que diuen que a Ax-Les-Thermes ens esperen... Plateau de Beil per escalfar motors, seguit del Chioula i el Palièheres més totes les "tatxueles" que ens vàrem anar trobant pel camí. El darrer dia només era capaç d'arrastrar-me estació d'esquí d'Ax amunt perdent en Dani que, amb paciència, m'anava esperant de tant en tant. No ha faltat la piscineta, les virres i els gelats! Això no pot faltar mai de la vida, són la recuperació perfecte després d'una intensa jornada.

I cap als Estanys Amagats, vàrem acabar-los ahir amb en Ramonet i en Manel. Una ruta circular al Pirineu, a tocar de casa. És bonica, però poc alpina i força suau. L'hem enllestit amb dos matins. Un bonic passeig per les nostres muntanyes.

I ara espero amb ànsia l'Olla de Núria, per a mi enguany és una cita especial. Córrer envoltada de gent coneguda, gent de casa. Des del primer any que no la puc córrer, per compromisos amb la selecció o pels diferents problemes que m'han anat perseguint aquestes dues temporades passades. Estic emocionada pensant amb la cursa, però a la vegada sé que quan arribi el moment em "cagaré a les calces"... però aquesta és la gràcia de les curses i del món de la competició, els que hi estem acostumats, no podríem viure sense aquest cuquet que et va rondant l'estòmac, és com estar enamorat repetidament.